Quina és la teva Algèria?

Fragment del llibre de viatges Algèria sense pors. En parlem aviat a BCN.

biblio-sant-pau-bcn

“Viajar es un impulso que nos lleva a airearnos por dentro.” És una frase de Pilar Tejera, promotora del web www.mujeresviajeras.com. Molt encertada. Viatjar és també una manera d’entendre la vida, i Algèria és una bona escola de pràctiques, en tots els sentits. Aquesta segona edició d’Algèria sense pors, revisada i ampliada, recull vivències al Saló Internacional del Llibre d’Alger i a unes excavacions arqueològiques a prop de Tamanrasset, al sud d’Algèria. Trencant tòpics i ampliant el camp de visió d’una societat polièdrica, completament desconeguda per les persones que m’envolten. Quan pregunto a la gent: “Què us suggereix la paraula Algèria?”, les respostes són d’allò més variades.

– Algèria és el meu país. L’estimo, simplement, tot i els seus defectes (Nadia).

Argelia, país de paradojas (Karim).

– Algèria, qui sap on ets? Per descobrir (Pau).

– Algèria és l’Àfrica que fa pessigolles als peus d’Europa (Josep-Ramon).

– A mi, home de la terra, aspre, ancorat i arrelat a la gleva, al terròs!, em sona a país llunyà, per mi inassequible, molt, molt llunyà (Emili).

– Desert inabastable. Treu el cap al Mediterrani i crida: per què no m’enteneu? (Omar).

– Després de viatjar molt, no he estat a Algèria per por (Montserrat).

– Tres colors: blau, verd i groc. Mar, terra mediterrània i desert (Alícia).

– Algèria em suggereix un poble que, com el palestí, ha lluitat per la seva llibertat en contra de l’ocupació. També m’emociona per la meva amiga Majda, que és algeriana (Maria del Mar).

– Una cultura molt diferent on no sé quin paper té la dona (Marta).

arqueologia-noies-1600x1200

Les dones algerianes. Pobres dones. Tot i no saber-ne res, ens les imaginem submises, dependents, musulmanes ortodoxes, sense ser protagonistes de les seves vides. Aquesta és una imatge reduccionista i malintencionada. La realitat és més complexa. L’escriptora Malika Mokeddem assegura que la situació de les dones a Algèriail·lustra l’esquizofrènia del país. Les dones romanen, dintre de la llei, com a subindividus. La realitat és una altra: representen el 50% dels metges, el 60% dels mestres i són una legió entre els periodistes i els magistrats. Als instituts, les noies treuen millors notes que els nois. Amb o sense mocador, ocupen l’espai públic davant l’estupefacció dels integristes. I això és irreversible.(Le Monde, abril del 2010).

Sola o acompanyada, a Algèria la vida sempre et dóna sorpreses, com deia la cançó Pedro Navaja de Rubén Blades. L’única condició és acceptar les invitacions sense pors, amb la ment oberta i ganes de viure el present. Bon viatge! Dijous 3 novembre t’esperem a Barcelona!

 

img_6060-copiar

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Mirada de Gènere? Per què?

Com a professional de la comunicació imparteixo sessions formatives adreçades al personal de l’empresa, l’alumnat o el professorat de centres educatius i entitats per sensibilitzar sobre la Promoció de la Igualtat de Gènere en tots els àmbits del món de l’aprenentatge i l’ensenyament, la pràctica professional i el dia a dia. 

isabel-coixet
En els continguts formatius, els documents d’empresa o l’organització d’activitats és convenient tenir en compte la mirada de gènere i cal conèixer com funciona per aplicar-la sense esforç. Organitzar un seminari, redactar un Pla d’Igualtat o decorar un espai són accions on cal posar-hi una mirada de gènere sí o sí. Ara com ara, aquesta visió és inexistent i trobem infinitat d’exemples per demostrar-ho. La trampa del masculí genèric o les crítiques al “tots i totes” invisibilitzen una necessitat urgent de canviar el llenguatge per canviar la nostra mirada i veure’ns al mirall en igualtat de condicions. 
 

El llenguatge és com un mirall. Reflecteix la societat, vehicula el pensament, incorpora creences, valors, prejudicis i estereotips. Marta Selva (Codirectora Mostra Intern. Cinema de Dones)

I quan parlem de llenguatge ens referim a qualsevol llenguatge: verbal, no verbal, escrit, audiovisual, gestual, dels mitjans de comunicació, cinema, premsa, ràdio, de les aules i els auditoris, etc. Aplicar la mirada de gènere ajuda a prendre consciència de la importància de les nostres experiències comunicatives, com a persones creadores o com a receptores.

mi-sangre-me-inspira-3

 

Publicat dins de 8 de març, Comunicació, Conferències, Dones, Ensenyament, Feminisjme, Igualtat de Gènere, Ulleres liles, Xerrades i exposicions | Deixa un comentari

Jacint Verdaguer, de la mà d’Anna Maluquer, a Folgueroles

“Jo alçava la maneta a les estrelles quan era xic com un esqueix d’isop. Tànyer sommiava les més belles, les veia tan a prop! Jacint Verdaguer20160811_182541 (Copiar)

Dau-me unes ales o preneu-me les ganes de volar” Jacint Verdaguer

20160811_195236 (Copiar)Passejada per Folgueroles, pels espais del gran poeta i millor persona, Jacint Verdaguer, de la mà de la rapsoda Anna Maluquer. Ells ens posava en situació i ens recitava poemes i textos del poeta com el dedicat a la seva mare: “la dona que amb la llet me feu mamar la poesia”
Per Verdaguer, “la poesia és un aucell que fa sovint volades a la terra”
Suspeneu algunes assignatures a l’escola i us diuen que no serviu per a res? Ni cas. En Verdaguer va suspendre teologia al seminari de Vic!!
Heu fet una promesa fa anys i ara la voldríeu trencar? Cap problema. Ja teniu una coartada: “Lo prometre és una veta, que estirant, estirant, se peta”
Heu sigut massa obedients tota la vida i voleu canviar i transgredir les normes apreses, establertes o imposades? Ell va trencar el vot d’obediència quan estava confinat al santuari de la Gleva. Per tot això i molt més, gràcies Anna Maluquer, per acostar-me el Jacint Verdaguer, home, poeta, excursionista, amant de la natura, somiatruites, transgressor…imperfecte i incomprès a la seva època, per algunes persones sobretot…

20160811_202052 (Copiar)

Publicat dins de Folgueroles, Uncategorized | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Concerts LLuna Plena Font de la Canya 2016

 

TXALAPARTESEl 16 de juliol tornen les propostes enoturístiques a l’entorn del JacimentFont de la Canya , d’Avinyonet del Penedès, organitzades pel Centre d’Estudis Cossetans, amb el suport de laDiputació de Barcelona, Ajuntament d’Avinyonet del Penedès, la Cooperativa Actua i la col·laboració d’empreses del territori. Les excavacions arqueològiques del jaciment de la Font de la Canya han identificat evidències relacionades amb els origens de la vinya i el vi al territori, que es remunten al segle VII aC, i els concerts pretenen apropar el jaciment al públic de totes les edats, amb visites comentades, tastos de productes i propostes musicals.

Pels concerts de juliol i agost, el programa 2016 ofereix dues propostes amb el grup Tarragonako Txalaparta Eskola i un duet amb les arpistes Esther Pinyol i Caterna del Cerro, els dissabtes 16 de juliol, 20 d’agost, respectivament. Pel dissabte 17 desetembre, el recital El vi encenia la vida, amb Silvia Amigó (veu) i Anna Peret (acordió), juntament amb el documental Vi o Diversitat. Biodiversitat i Vinyes al Penedès, amb el seu director Xavi Bayer.

SILVIAAMIGOANNAPERET

Aportació: persones adultes: 12€, prèvia reserva. Menors 16 anys: 5€. El mateix dia: 15€.

Activitats 17 setembre: de franc.

CONTACTE i RESERVES

650 473 639

fontdelacanya@gmail.com

http://bit.ly/28XwUtG

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

FESTIVAL EVA. Entre bambalines…

20160612_182057

Qui té més força? La muntanya o el sol? La pluja o la terra? Depèn. No es pot dir mai. Es pot viatjar en carro sense cavalls? Depèn. Amb la Diana Kerbelis, sí. Mentre la teixidora texeix els somnis de les nenes i dels nens que han pujat al carro dels contes, em regalo un gelat de torró. M’assec al banc i em taco els pantalons blans. Mai falla. En això sóc una nena petita. Pantalons que estreno, pantalons que es taquen. Jersei que estreno, jersei que s’esfilagarça perquè m’enganxo en algún cantu. Rosa, es pot saber per què vas tan espitada?

20160611_213028 (Copiar)

Es pot anar al cementiri sense morir-se? Depèn. Amb les propostes del FESTIVAL EVA cada any més persones descobrim el costat amable, relaxant, inspirador i artístic d’un espai massa sovint ignorat com a patrimoni material i inmaterial. El cementiri de sant sadurní es va omplir de pomes, àngelAs, cava, ànimes, paraules i imatges, notes musicals, pinzellades i passejades. Les Escarteen Sisters ens van portar de la mà a viatjar pel món buscant cançons. La Flàvia i la Laia, germanes de veritat, s’il·luminaven amb la llum de la lluna creixent i del jardí de les ànimes dalt del turonet on actuaven.

13423728_1191996004180589_174705581547645052_n

L’ajuntament de sant sadurní ens ha ofert una recepció digna del festival grec de BCN. Un pica pica deliciós acompanyat amb cava, evidentment. Sense dinar pràcticament i em trobo amb aquesta mar de safates dient-me: menja’m, menja’m!! M’havia de controlar per dissimular la meva fam! Per què no menja la gent? Són les 8 del vespre… Anna, vinga, pica alguna cosa, acompanya’m, que em fa vergonya ser la única que endrapa. Hahaha. Una mica de cava fresc. M’encanta obrir cava abans d’una activitat on participo. M’agrada el cava abans, durant i després. Mai és poc per fer un brindis. Millor tres que un de sol, oi? Brindo perquè algún dia vegi retrats femenins en els quadres de personatges d’aquest saló de plens. Com poden sobreviure les persones sense cava? Em costa imaginar-ho.

Cal Calixtus. Primera noticia. On és això? Ostres, la casa modernista del carrer de l’estació. Us podeu creure que mai m’hi havia fixat? Quin vitral! Quin pati amb plataners! La Josefina si o sí, vol treure l’hamaca perquè faci una capcinada.

  • Fina, però si representa que estic treballant. Si em veu la Jordina, em mata!
  • Dona, però si ens acaben d’avisar que el primer grup del 3 bandes arriba d’aquí mitja hora..
  • Que et dic que no, que a la tumbona ja estic bé…

M’estiro i tanco els ulls. Sento passos… Veig la Josefina penjant l’hamaca entre dos plataners…

  • Mira que n’ets de tossuda, dona. Més tossuda que jo, i mira que ja es dir.
  • Que quant de temps fa que ens coneixem la Josefina i jo? Temps? Hores, més aviat. Ahir va ser la primera vegada a la vida que vàrem parlar. Volia visitar el pati de Cal Calixtus per fer-me una composicio de lloc. La seva familia prové de Subirats, igual que jo… Ves per on. No es pot dir mai…
  • Quedo enfonsada dintre de l’hamaca i em protegeixo del sol. Si ve la Jordina ni em veurà…Hahaha. I penso: com es pot ser tan feliç? Serà pecat això? Com puc treballar al festival EVA, fent el que més m’agrada, organitzar, engrescar la gent, parlar pel micro, gestionar imprevistos… i ser remunerada i tot? Gràcies, Univers!

Havíem pactat que jo faria de guía d’un dels grups i els aniria portant d’un espai a l’altre. Canvi de plans. Arribo i la Jordina diu: – – Rosa, millor et quedes fixa a Cal Calixtus.

  • I jo pensó, Jordina, ni t’imagines el favor que em fas!! Aquestes sabates m’estan matant! Tinc llagues a dreta i Esquerra! Mai més em compro unes sabates i me les emporto posades. I encara menys per treballar al festival EVA amunt i avall!!
  • D’acord Jordina, em quedo a Cal Calixtus. Ja em sacrifico… Hahaha

El dissabte, abans d’anar a Cal Calixtus, passo pel mercat de SantSa. Gairebé són les 10.

  • Bon dia, voldria un vestit. El necessito per d’aquí una hora!
  • Pots passar una mica més tard, que els tindré tots penjats?
  • Dona, vols dir que a les 10 no és hora de tenir-ho tot col·locat?
  • Segurament, però estic tota sola i porto molta roba…
  • Disculpa’m. Vaig massa esverada. Porto un vestit per estar per casa, i em cal un vestit nou si o si! Vaig a veure si el trobo en una altra parada…
  • Res, res del que busco. Bé, de fet, ni ho sé el que busco. Gairebé mai porto vestits!! És que no en trobo ni un per emprovar! L’únic que trobo val gairebé 80 euros!! Un bitllet a Algèria, ni hablar!
  • Al cap de mitja hora torno a la parada del principi.
  • M’ajudes a trobar un vestit?
  • I tant, dona! Mira, mira…
  • Quin dels dos em quedo?
  • La Glòria Bricullé, la directora de la biblio, em diu: queda’t els dos Rosa. Un per al dia i l’altra pel vespre!
  • Genial! 60 euros els dos!! Gràcies Univers!!

El diumenge m’acomiado de la Diana teixidora i vaig cap a l’Index a veure el darrer espectacle del dia. Sento que em criden:

.  Roooosaaaaa!!!!

  • Em giro i veig l’Anna, l’encarregada de comunicació del festival. Que tens un roller?
  • Sí, sí, ja el porto!! Cridant…

ESTIMOLEVA

Que què és un ROLLER, escrit ROLLER? Doncs ni més ni menys que un cartell gegant plastificat enrotllable. Però la definició és massa llarga i preferim dir-ho en anglès, encara que ningú més ens entengui… Hahaha!   Coses de l’idioma. No se sap mai…

  • Després de mitja hora xerrant amb les voluntàries de les lectures, miro el whatsap. La Núria pregunta si algú té un cordill per lligar el roller i programes del festival. En comptes d’escriure, miro per la capella, veig la Núria i li dic:
  • Núria, jo porto programes i tinc un cordillet! No calia enviar un whassap i esverar tot el grup! Hahaha
  • Tens raó noia! La propera vegada primer miro, pregunto i si no, escric un whatssap…!!!

El dilluns, a la biblioteca Torras i Bages de Vilafranca, ens trobem amb Miguel Hernández. L’espectacle ens trasllada als anys 30 i 40 del segle passat gràcies a les cartes que s’escrivien amb la seva esposa Josefina Manresa.

Cartes d’amor fetes poema. “Muerto de amor por una morena guapa”.    “La libertad se gana y se pierde en un segundo”. Quanta raó tenia el Miguel….

El sol em dóna directament a la cara. Vaig sense ulleres. Tanco els ulls i em carrego d’energia solar. Són les 8 del vespre. Pica de valent encara, però just quan surten els actors a escena, José Manuel Garzón y José Galiana, uns núvols l’amaguen i sembla que s’apagui el llum, igual que passa en un teatre quan s’obre el teló… Atzar? Màgia? Saviesa universal?

La noia que estén la roba al terrat del davant, ens escolta. Penja cada peça de roba lentament, com si vulgués allargar aquest moment. O això és el que imaginem… El gos que lladrava insistentment durant els primers minuts ha deixat de fer-ho…

Té raó la Luisa Etxenike, “la cultura no és una activitat del temps lliure, és allò que ens fa lliures tot el temps”

 

Publicat dins de Ajuntament de Sant Sadurní, Festival EVA, Uncategorized | Deixa un comentari

A l’hospital, silenci sisplau

shhh

La Ingrit és al box d’urgències de l’Hospital de Vilafranca retorçant-se de dolor. Espera els resultats de la prova.Només vol escalfor, foscor i silenci. Demanem una manta més. Tanquem els llums. A  l’altra costat de la porta, dos nois de l’ambulància xerren animadament com si estessin al bar. Surto i els dic: Silenci, sisplau. Dies abans, la Ingrit va visitar la Maria, una àvia recentment operada a l’Hospital. Estava prou bé. Només volia companyia. Una cortina la separava del llit del costat, on una persona xerrava com si fos al mercat. Hagués jurat que el monòleg provenía d’una visita. Però a l’anar al lavabo va comprovar que era la ingressada qui molestava la companya d’habitació. Parli més baix, estem a un hospital. Fa unes setmanes, la Ingrit acompanyava una amiga a l’Hospital de Bellvitge per una operació molt delicada pel cos femení. La Pepita sortia de l’ascensor en una camilla de camí al quiròfan. Què és aquest xivarri? La sala d’espera per famíliars, amb 40 persones parlant en un to de veu més propi d’un pati d’escola. La Pepita sentía “violada” la seva intimitat en aquest trajecte. Les filles de la Pepita buscaven una cadira còmoda i un racó íntim per esperar la mare. Des de 2/4 de 9 fins les 5 de la tarda van estar en aquesta sala: xivarri, desfilades de camilles, escoltant sense ganes històries desafortunades i sense esma de cridar: Voleu fer el favor de callar? Al cap d’uns dies, la infermera venia a curar la Maria a la vista de la companya d’habitació (a punt d’entrar al quiròfan) i la Marial pregunta: cal que la noia vegi les meves ferides? Vostè s’ha preguntat si  vull mostrar-les a una desconeguda? Intimitat i silenci: assignatures pendents…

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

QUAN ELLES S’ANOMENEN ELLS

Cursos, seminaris, conferències i en un 99’9% s’escolta: els professors, els tècnics, els periodistes, els polítics, els enginyers, els actius, els proactius, els emprenedors, els treballadors,  els  nanos, els candidats, els actors, els usuaris, els nens, els, els , els… fins i tot si parlen elles d’elles. En sóc testimoni darrerament. M’hi fixo. Ho apunto. Em sorprenc. Quan comento: “Ostres, som 5 en aquest grup, totes dones i quan posem exemples tots són en formes masculines: els nanos, els professors, etc”. Em miren com si fos una extraterrestre que parlés de la vida a Mart. Ni s’han adonat del llenguatge que fan servir. I són docents. Pobres nenes i noies, alumnes seves, penso jo. Quina poca autoestima tindran si MAI se les anomena a les aules…

A l’església, creients i no creients, repeteixen a l’altar quan es casen: en el nom del pare, del fill i de l’esperit sant, com si aquest mantra fos neutre i sense efectes secundaris per l’empoderament femení. Em casaria només per dir en veu alta un dia: en el nom de la MARE, de la FILLA i de la mare que la va parir!!! A veure quina cara faria el mossèn…

Com hem arribat fins aquí? Insivibles fins i tot quan nosaltres parlem de nosaltres mateixes! Gràcies al curs de Docència que estic acabant, he creat un curs que us servirà per “canviar el xip”, primer desde dintre, i per extenció a la vostra empresa, entitat o institució. Us proposo unes Ulleres liles en forma de Tallers pràctics per veure conscientment allò que comuniquem insconscientment. Amb una metodologia eminentment pràctica. Amb material audiovisual, imatges, premsa, redaccions, material educatiu, etc. Perquè el llenguatge és un dels dispositius del poder (Clara Coria). I nosaltres utilitzem el llenguatge oral, visual i escrit en les nostres professions, siguin quines siguin. Ens cal saber què mostrem i com mostrant altres coses canviem el nostre entorn immediatament.

Què en penseu? Estem al·lienades? Tenim remei? On queda el nostre lideratge? I l’empoderament? L’autoestima pot créixer si ens mirem sempre en l’altre? M’encantaria que opinéssiu…

13015360_1379826045376397_1640991301717496037_n

Em feina molt de respecte anar a TV3 però m’hi van convidar i vaig dir que sí. Les dones prenem la paraula amb la mateixa autoritat que els homes i ens hem d’oblidar de la vergonya, la por a fer el ridícul o les crítiques. Si penseu com jo, passem a l’acció i transformem la realitat canviant nosaltres mateixes. Podem canviar pel llenguatge i per anomenar-nos en femení si som nosaltres les que parlem… dic jo.

IMG-20160119-WA0004

Maig 2016. Opció d’impartir una formació de Comunicació amb Mirada de Gènere per a futures docents. Dit i fet! Amb  molt de gust! Visibilitzant les aportacions femenines en tots camps: antropologia, psicologia, economia, periodisme, serveis socials, etc. Si el llenguatge és un mirall de la societat, cal que les dones professionals ens hi emmirallem també, oi? Vinga, comenceu a fer llistats! Nosaltres, a l’aula de L’AVBC de la Fundació Gentis, ja hem començat! Sabem que ens cal ser autodidactes en la cerca de referents i ho fem sense mandra!

20160606_135629 (Copiar)

IMG-20160606-WA0004 (Copiar)

Publicat dins de Comunicació, Dones, Feminisjme, lideratge, Ulleres liles | Deixa un comentari