Valencia del Ventoso. Casa meva… també

Amb la melodia de la cançó Volver: VENTOSO1

“Nunca habría imaginado unos días tan geniales

en tierras de Extremadura. En Valencia del Ventoso

hoy y aquí os doy las gracias por esta oportunidad.

Y aunque partimos el jueves,  tarde o temprano aquí me tendréis

la Rosa alegre, que observa y escucha:

“Esto y lo otro…” y “El rato hemos hechao”

Bajo el cómplice guiño de la luna, que con alegría me verá volver… Volver…

Es celebrava la festa de l’emigrant de Valencia del Ventoso (Badajoz) i l’Associació de Dones Atenea, organitzadora de l’acte, em va demanar que llegís l’article publicat al setmanari El 3 de Vuit sobre les meves vivències en aquesta estada. El vaig traduir al castellà i el vaig llegir davant de centenars de persones emocionades…

Aquest és l’article, titulat Me voy pa’l pueblo

” Viuen a Parets del Vallès, Granollers, Girona, Piera o Subirats. Van néixer a Extremadura i van emigrar a Catalunya amb la mare i el pare buscant noves oportunitats. A l’estiu tornen “pa’l pueblo”: Valencia del Ventoso (Badajoz). Més de mil kilòmetres per retrobar familia i amistats “del cole” i viure les festes de la Virgen del Valle. Observo i escolto. “ A mi, cuando estoy en Cataluña, que no me toquen Extremadura! Aquí, que no me hablen mal de Cataluña!! Mis hijas han nacido ahí”. Com es canta a Volver: “Y aunque no quise el regreso, siempre se vuelve al primer amor. La vieja calle donde el eco dijo, tuya es la vida tuyo es su querer. Bajo el burlón mirar de las estrellas, que con indiferencia hoy me ven volver”. Espectacles i sorpreses:  esmorzar torradeta amb “manteca colorá”; passejada al “dique” fins l’arbre de les cigonyes, amb mitja dotzena de nius al mateix eucaliptus; amb la Luli i l’Eugeni admirem com baixen a beure les vaques de la dehesa a la ribera; lluna plena a les “bujardas” (barraques de pedra) de Castrejón amb Manolo “el Portugués”; sessió de reiki i remullada a l’alberca de la Marina, envoltada de parres amb raïms. Presideix l’Associació sociocultural Atenea, organitzadora de la caminada “La senda de la Luna”. Al migdia, a la ruta de tapes, gent mudada de totes edats passeja de bar en bar per tastar els platets concursants. Per suportar la solana, pistoles d’aigua: “O te mojas o te mueres!!” riu la Mafra. Al diari Hoy de Badajoz, caricatura d’un nadiu parlant a uns turistes: “Google dice,  Google recomienda. Que sepan que este Google no es de aquí…”  M’he convertit en fan d’Extremadura i d’Extremoduro!! “Hay que dejar el camino social alquitranado, porque en él se quedan pegadas las pezuñas. Hay que volar libre al sol y al viento, repartiendo el amor que tengas dentro”

Una familia de Subirats m’ha convidat a passat 18 dies “al pueblo” dels seus avantpassats, d’on van emigrar als anys 70. Valencia del Ventoso s’omple a l’estiu de families d’arreu i m’ha acollit com una més, trencant tòpics com sempre. Hahaha!

  • Niña, para ser catalana bailas muy bien la rumba!!
  • Pero qué acento!! Si ya hablas como nosotras!!

La Martirio i el Raúl Rodríguez a Fregenal de la Sierra. El grup Acetre celebrant els 40 anys a Casas la Reina i jo, descobrint la seva existència!! Igual que el grup Barbas de Oro amb versions dels anys 80 a Burguillos del Cerro. En aquesta població, emotiu homenatge als miners: “Es un crimen despreciarme sólo porque soy minero” deia un dels poemes llegits. L’alcaldessa de Santa Marta, Ana Belén, va regalar una vagoneta a Burguillos que per sempre més serà testimoni del patrimoni miner compartir per les dues poblacions. Un homenatge a la gent senzilla i treballadora. “Tengo que rajar las entrañas de la tierra” deia un altre poema. Sí, també es va cantar el “Soy minero  y temple mi corazón con pico y barrena. Soy minero y con caña vino y ron me quito las penas. Soy barrenero porque a mi nadie me espanta y quiero solo el sonido de una taranta”.

En una nit estrellada, abans que surtis la lluna plena, soparet al costat d’una font enmig del camp: melons de l’Abardero, formatge del Nicolás, tortas de Sant Blas de Ca la Roala, tomàquets del Julián i Cava Colet de Sant Sadurní!! Quin banquet!! Estirats al mig del camí damunt d’un llençol blanc, escoltem el Manolo, exclamant al·lucinat:

  • Toda la vida viviendo aquí al lado (pronunciat lao) y nunca había hecho una cosa como ésta….!!! Echarme en medio del camino a ver passar una estrella… Jajaja!

Mil i una vivències, la majoria sense planificar, compartides amb la gent del sud d’Extremadura, molt a prop de Portugal i d’Andalusia. A la primavera hi tornaré…

 

 

 

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Extremadura, Viatges. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s