FESTIVAL EVA. Entre bambalines…

20160612_182057

Qui té més força? La muntanya o el sol? La pluja o la terra? Depèn. No es pot dir mai. Es pot viatjar en carro sense cavalls? Depèn. Amb la Diana Kerbelis, sí. Mentre la teixidora texeix els somnis de les nenes i dels nens que han pujat al carro dels contes, em regalo un gelat de torró. M’assec al banc i em taco els pantalons blans. Mai falla. En això sóc una nena petita. Pantalons que estreno, pantalons que es taquen. Jersei que estreno, jersei que s’esfilagarça perquè m’enganxo en algún cantu. Rosa, es pot saber per què vas tan espitada?

20160611_213028 (Copiar)

Es pot anar al cementiri sense morir-se? Depèn. Amb les propostes del FESTIVAL EVA cada any més persones descobrim el costat amable, relaxant, inspirador i artístic d’un espai massa sovint ignorat com a patrimoni material i inmaterial. El cementiri de sant sadurní es va omplir de pomes, àngelAs, cava, ànimes, paraules i imatges, notes musicals, pinzellades i passejades. Les Escarteen Sisters ens van portar de la mà a viatjar pel món buscant cançons. La Flàvia i la Laia, germanes de veritat, s’il·luminaven amb la llum de la lluna creixent i del jardí de les ànimes dalt del turonet on actuaven.

13423728_1191996004180589_174705581547645052_n

L’ajuntament de sant sadurní ens ha ofert una recepció digna del festival grec de BCN. Un pica pica deliciós acompanyat amb cava, evidentment. Sense dinar pràcticament i em trobo amb aquesta mar de safates dient-me: menja’m, menja’m!! M’havia de controlar per dissimular la meva fam! Per què no menja la gent? Són les 8 del vespre… Anna, vinga, pica alguna cosa, acompanya’m, que em fa vergonya ser la única que endrapa. Hahaha. Una mica de cava fresc. M’encanta obrir cava abans d’una activitat on participo. M’agrada el cava abans, durant i després. Mai és poc per fer un brindis. Millor tres que un de sol, oi? Brindo perquè algún dia vegi retrats femenins en els quadres de personatges d’aquest saló de plens. Com poden sobreviure les persones sense cava? Em costa imaginar-ho.

Cal Calixtus. Primera noticia. On és això? Ostres, la casa modernista del carrer de l’estació. Us podeu creure que mai m’hi havia fixat? Quin vitral! Quin pati amb plataners! La Josefina si o sí, vol treure l’hamaca perquè faci una capcinada.

  • Fina, però si representa que estic treballant. Si em veu la Jordina, em mata!
  • Dona, però si ens acaben d’avisar que el primer grup del 3 bandes arriba d’aquí mitja hora..
  • Que et dic que no, que a la tumbona ja estic bé…

M’estiro i tanco els ulls. Sento passos… Veig la Josefina penjant l’hamaca entre dos plataners…

  • Mira que n’ets de tossuda, dona. Més tossuda que jo, i mira que ja es dir.
  • Que quant de temps fa que ens coneixem la Josefina i jo? Temps? Hores, més aviat. Ahir va ser la primera vegada a la vida que vàrem parlar. Volia visitar el pati de Cal Calixtus per fer-me una composicio de lloc. La seva familia prové de Subirats, igual que jo… Ves per on. No es pot dir mai…
  • Quedo enfonsada dintre de l’hamaca i em protegeixo del sol. Si ve la Jordina ni em veurà…Hahaha. I penso: com es pot ser tan feliç? Serà pecat això? Com puc treballar al festival EVA, fent el que més m’agrada, organitzar, engrescar la gent, parlar pel micro, gestionar imprevistos… i ser remunerada i tot? Gràcies, Univers!

Havíem pactat que jo faria de guía d’un dels grups i els aniria portant d’un espai a l’altre. Canvi de plans. Arribo i la Jordina diu: – – Rosa, millor et quedes fixa a Cal Calixtus.

  • I jo pensó, Jordina, ni t’imagines el favor que em fas!! Aquestes sabates m’estan matant! Tinc llagues a dreta i Esquerra! Mai més em compro unes sabates i me les emporto posades. I encara menys per treballar al festival EVA amunt i avall!!
  • D’acord Jordina, em quedo a Cal Calixtus. Ja em sacrifico… Hahaha

El dissabte, abans d’anar a Cal Calixtus, passo pel mercat de SantSa. Gairebé són les 10.

  • Bon dia, voldria un vestit. El necessito per d’aquí una hora!
  • Pots passar una mica més tard, que els tindré tots penjats?
  • Dona, vols dir que a les 10 no és hora de tenir-ho tot col·locat?
  • Segurament, però estic tota sola i porto molta roba…
  • Disculpa’m. Vaig massa esverada. Porto un vestit per estar per casa, i em cal un vestit nou si o si! Vaig a veure si el trobo en una altra parada…
  • Res, res del que busco. Bé, de fet, ni ho sé el que busco. Gairebé mai porto vestits!! És que no en trobo ni un per emprovar! L’únic que trobo val gairebé 80 euros!! Un bitllet a Algèria, ni hablar!
  • Al cap de mitja hora torno a la parada del principi.
  • M’ajudes a trobar un vestit?
  • I tant, dona! Mira, mira…
  • Quin dels dos em quedo?
  • La Glòria Bricullé, la directora de la biblio, em diu: queda’t els dos Rosa. Un per al dia i l’altra pel vespre!
  • Genial! 60 euros els dos!! Gràcies Univers!!

El diumenge m’acomiado de la Diana teixidora i vaig cap a l’Index a veure el darrer espectacle del dia. Sento que em criden:

.  Roooosaaaaa!!!!

  • Em giro i veig l’Anna, l’encarregada de comunicació del festival. Que tens un roller?
  • Sí, sí, ja el porto!! Cridant…

ESTIMOLEVA

Que què és un ROLLER, escrit ROLLER? Doncs ni més ni menys que un cartell gegant plastificat enrotllable. Però la definició és massa llarga i preferim dir-ho en anglès, encara que ningú més ens entengui… Hahaha!   Coses de l’idioma. No se sap mai…

  • Després de mitja hora xerrant amb les voluntàries de les lectures, miro el whatsap. La Núria pregunta si algú té un cordill per lligar el roller i programes del festival. En comptes d’escriure, miro per la capella, veig la Núria i li dic:
  • Núria, jo porto programes i tinc un cordillet! No calia enviar un whassap i esverar tot el grup! Hahaha
  • Tens raó noia! La propera vegada primer miro, pregunto i si no, escric un whatssap…!!!

El dilluns, a la biblioteca Torras i Bages de Vilafranca, ens trobem amb Miguel Hernández. L’espectacle ens trasllada als anys 30 i 40 del segle passat gràcies a les cartes que s’escrivien amb la seva esposa Josefina Manresa.

Cartes d’amor fetes poema. “Muerto de amor por una morena guapa”.    “La libertad se gana y se pierde en un segundo”. Quanta raó tenia el Miguel….

El sol em dóna directament a la cara. Vaig sense ulleres. Tanco els ulls i em carrego d’energia solar. Són les 8 del vespre. Pica de valent encara, però just quan surten els actors a escena, José Manuel Garzón y José Galiana, uns núvols l’amaguen i sembla que s’apagui el llum, igual que passa en un teatre quan s’obre el teló… Atzar? Màgia? Saviesa universal?

La noia que estén la roba al terrat del davant, ens escolta. Penja cada peça de roba lentament, com si vulgués allargar aquest moment. O això és el que imaginem… El gos que lladrava insistentment durant els primers minuts ha deixat de fer-ho…

Té raó la Luisa Etxenike, “la cultura no és una activitat del temps lliure, és allò que ens fa lliures tot el temps”

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Ajuntament de Sant Sadurní, Festival EVA, Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s