MATEM PER ENCÀRREC

Ostres! Només sortir de l’autopista a l’Empordà i entrar a Vilatenim, aquest anunci: MATEM PER ENCÀRREC. Gairebé salto del seient! Rosa, torna-ho a llegir. MATEM PER ENCÀRREC. Ostres! On hem arribat! Només al cap d’uns segons veig just al costat el dibuix d’un insecte i un esprai. Uf!! Quina angoixa he patit!! Justament al començament d’un cap de setmana de memòria històrica i d’aventures inesperades, sempre benvingudes.

Cadaqués, primera parada. Hi dormirem. Arribo sola, amb el Citroen Saxo, el meu cotxe fantàstic, atrotinat però plenament en forma, com jo! Hahaha! Sola amb els meus pensaments. Condueixo i escric. Es pot fer això? Sí! Durant un segons es pot fer. Lletra gran. Idees. A l’apartament ja ho passaré en net. Millor les dues mans al volant, sempre, deia mon pare, l’Eudald: si mai has de fer una maniobra sobtada millor amb les dues mans. Penso en ell quan condueixo el cotxe que em va deixar d’herència. Escolto Catalunya Música pels revolts, amb la lluna de cara i el sol escalfant-me l’esquena.

Un delicte comès en somnis és un delicte a la realitat? Ho pregunto en un programa de ràdio. Ningú em sap respondre. Ho pregunto a la ràdio en un somni dintre d’un somni. Si ni tan sols sé quin delicte he comès! La Policia Nacional i els Mossos em persegueixen. Escapar-me és la primera reacció. Condueixo un autocar direcció Tarragona, pel litoral, amb un temporal de mil dimonis! Però quin ha estat el delicte? Si almenys ho sabés…

Ens hem despertat a Sant Pau amb la portada del setmanari El 3 de Vuit anunciant l’imminent ingrés a la presó de l’amic Marcel Surià. Per massa bona persona i per haver-se equivocat. El món al revés. Ara entenc el meu somni…

“Amb aquesta calor serem menjats pels mosquits! diu un caminaire a l’arribar a Banyuls de la Marenda. Sortíem a dos quarts de nou del matí de Portbou i arribarem sobre les 3 a Cotlliure. Fem un dels camins de la retirada proposat per l’Oficina de Turisme de Portbou. Res a veure amb la realitat del 39. Ni fred, ni vent, ni fam, ni por, ni enyor. Al Coll dels Bellitres llegeixo un fragment del llibre de la Frederica Montseny, Cent dies a la vida d’una dona: “Vaig desitjar la mort, amb un anhel profund de pau i de repòs (…). Tot seguit, el meu ànim coratjós, la meva indomable vluntat, l’energia del meu caràcter combatiu, que mai no es dóna per vençut, van sobreposar-se”. Cent trenta persones agafades de les mans tanquem els ulls per recordar les que van travessar la frontera per aquests camins el 1939.

12773187_1080365762002183_1669283687_o

Perfecte! Arribem a Cotlliure cinc minuts abans de les 3. Adéu a tothom! Marxo pitant al Centre Cultural Antonio Machado a l’homenatge a la Teresa Rebull (Teresa Soler i Pi). Ens va deixar l’abril del 2015. La Marina Rossell ha vingut expressament per cantar-li Paisatge de l’Ebre. Als 12 anys començà a treballar a la fàbrica i abans dels 14 ja participava a la primea vaga. Una gran dama de la cançó. Ha musicat poemes de Rosa Leveroni, Maria Mercè Marçal, García Lorca, etc. Va cantar a Algèria i tot! Activista. Aficionada al teatre, a París va formar part dels cors de varietats del cantant Luís Mariano. Pintora. Enfermera voluntària durant la guerra. Molt estimada. “Una alegria molt gran ser avui aquí” diu la Marina Rossell. Jo també sóc molt feliç de ser on haig de ser.

Miquel Armandies explica l’etapa pictòria dels seus darrers anys, quan la Teresa “se serví de lo que hi ha davant dels ulls per crear amb llibertat”. Quan projecta la imatge de la Muriel Casals a la casa de Banyuls, amb ella, l’emoció surt a flor de pell. “Anem a visitar la Teresa Rebull,  que aprendem moltes coses”, li va dir al president d’Òmnium Cultural. Dues dones, les dues Catalunyes que mai han deixat de ser una.

IMG_6571

El grup Algarabia de Segovia ofereix un recital de poemes i cançons de Machado i Lorca. Poema de lluna plena del poeta andalús. Lluna plena a Cotlliure. Sincronies màgiques. Al costat meu, el François, un francès de París afincat a Cotlloire temporalment, em deixa la càmara per fer fotos. Viu just al davant del cementiri on és enterrat Machado. M’acollirà cinc dies en el seu petit apartament. Anne Girardot. Corto Maltés. Jane Birkin. Romy Schneider. Gal·la de premis de Música Clàssica. Il·lusionat per compartir amb mi el seu món. La veïna de dalt ens regala una peça al piano cada matí i vespre. Impagable.

Haig de compartir aquesta felicitat al meu bloc…

IMG_6577

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya Nord, Coses que em passen, Dones, Teresa Rebull, Uncategorized i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s