Rodalies Renfe: quin viatge més distret!

L’amiga algeriana m’ha convidat a quedar-me a dormir a BCN. Gràcies, però prefereixo tornar a casa, que demà treballo. Al tren, a la plaça Catalunya, la noia del seient del davant vomita sobre la seva faldilla. Grumolls vermells. Pobra noia. Ni una trista bossa de plàstic. El seu nòvio, dret, se la mira sense saber què fer. Li dono una mica d’aire amb un fulletó turístic de Vilafranca que porto al bolso. La noia m’ho agraeix amb la mirada. El nòvio, segueix sense reaccionar. Li dono un mocador de paper a la noia perquè s’aixugui la boca almenys. Segueixo ventant-la. Imagino que la gent em mira, però ni cas. Al darrera meu, una familia marroquina amb canalla.

– Sisplau, em podeu donar una bossa de plàstic?

 La parella reacciona immediatament. La noia que vomita em torna a mirar per donar-me les gràcies. Però de seguida retira la mirada. Crec que està avergonyida perquè està vomitant al tren i és el centre d’atenció. I si tingués unes tovalloletes humides, li podria refrescar el front. Una dona em dóna una idea:

– I si mulles el mocador de paper al labavo del tren?

Un home és a punt d’entrar-hi.

– Sisplau, em pots mullar el mocador que una noia està marejada i necessita aigua fresca?

Un altre em pregunta:

– Oiga, yo soy médico. La chica está bien?

– Sí, sí, gracias. Sólo está mareada.

Torno al seient i li passo el mocador mullat al nòvio i el futlletó de Vilafranca. Noi, espabila! Ara et toca a tu cuidar la noia…. Molt bé… Ho fas molt bé… Em canvio de seient per deixar la noia tranquil·la…

– Esta es la chica que estaba mareada?

– Pero, tu también eres médico?

– No, soy enfermero, pero he oído la conversación y he pensado que podia ayudar…

Ha parlat amb el nòvio i li ha dit que la noia ha begut massa. Sangria. Ara entenc el color vermellós…

L’enfermer té 22 anys i és molt espabilat. Porta un piercing als llabis i una arrecada amb una creu penjada. Ha fet 500 hores de pràctiques de primers auxilis, i sap com reaccionar davant de qualsevol situació. Per treballar en un vaixell, cal tenir aquesta formació. Ell es dedica a l’hosteleria, i algun dia formarà part de l’equip d’un translatlàntic.

– Sí, noi. Ja veuràs com sí…

– Sabes? Un dia vi a una chica a la salida de una discoteca y cuando vi que empezabaa mover el brazo izquierdo espasmódicamente, me dije: un ataque epiléptico. Y voy y le digo al novio: soy enfermero y puedo ayudarla. Quieres esperar a la ambulancia o confias en mi? Y va actuar immediatament. Aquest noi és una canya! Ara treu de la motxilla una ampolla de plàstic amb beguda.

– Anda. Y tu que decias que no bebes alcohol. Y esto qué es? Vino o sangria?

– Es coca-cola! Ja, ja, ja

– Me das un trago que tengo mucha sed?

– Claro, mujer.

Deia la veritat. Coca-cola una mica esbravada…

Al costat seu, una noia està preocupada perquè s’ha equivocat de línia i en comptes de pujar al tren que va a Sitges, ha pujat al de Sant Vicenç. I l’esperen a Sant Pere de Ribes! I són les 12 de la nit!

– Y qué vas a hacer ahora? Conoces a alguien en Vilafranca?

– No, pero me han dicho que hay un autobús que a las 12’30 va a Ribes.

– Estás segura?

Truco la policia de Vilafranca. Ni idea. Que vagin a l’estació de busos i ho mirin. Sí, ja, però i si no hi ha bus i es queden penjades? Truco a Ràdio Vilafranca, un noi em respon i després em penja el telèfon, o es talla la comunicació. Total, que m’ofereixo a acompanyar-la.

– Es que voy con mi madre y mi tia.

– Ningún problema. Bajamos en Lavern, os acompaño a Vilafranca y si no hay autobús os llevo a Sant Pere de Ribes.

Accepten. Confiades. O potser és que no veuen cap altra sortida… Són de Brasil, de Sao Paulo…

A les 12’22 arribem a l’estació de busos. Creiem entendre al cartell que a les 12’24 passa un bus nocturn que va a Ribes. I tant!

– Correu, correu.. traiem les bosses del cotxe!!!

Ho havia d’escriure. Mai m’hagués imaginat que un trajecte amb la renfe rodalies, un dissabte a la nit, donés tant de sí… Llàstima que amb les presses no els he pogut donar la meva targeta a les brasileres… Quan era més jove sommiava amb viure un carnaval al Brasil… I potser elles m’haguessin convidat… Però la veritat és que ara em faria molta mandra tantes hores d’avió i tanta aglomeració de gent… Com canviem amb els anys, oi?

Aquesta entrada ha esta publicada en Comunicació, Coses que em passen, Excursions, Viatges, Vivències íntimes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Rodalies Renfe: quin viatge més distret!

  1. Carme ha dit:

    He flipat Rosa! Deu n’hi do! I tot aizò al costat de casa, Compte si marxes més lluny!
    Rodalies, tot un món!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s