POTSER QUE ENS HO FEM MIRAR (sobre La Riera)

 “Aguanta, aguanta. Que una dona s’ha d’oblidar d’ella mateixa quan espera una criatura. Aguanta, aguanta, encara que el teu marit sigui homosexual. Ja es curarà”. Encara no me’n sé avenir. Un guió més propi de l’època de la meva besàvia que del segle XXI, i no és pas d’un serial sudamericà, o àrab. No, és un diàleg de la sèrie estrella de TV3 a les tardes, La Riera. Una sèrie ambientada en els nostres dies, però que fa una pudoreta de ranci que augmenta cada dia que passa. O és que potser ho fan per provocar el personal. No ho crec. Ho fan perquè hi deu haver persones que encara pensen així. Que les dones hem d’aguantar el que sigui per mantenir la familia unida. Em costa de creure, amb l’augment de divorcis i amb els nous models de familia que es presenten en sèries com Infidels, a les antípodes de La Riera. I el mossèn? Però encara hi ha persones que es confessen? I que creuen en el pecat? Realment el matrimoni Flaqué és digne d’estar en un museu dels horrors. Sí, ja ho sé, només és una sèrie. Pensava que ja havíem superat els estereotips basats en la ignorància, en la por i en la manca d’autoestima com a persones autònomes i lliures. I el món em cau al damunt quan veig els anuncis de la mitja part de La Riera. Exemple de publicitat sexista en tots els continguts i adreçats descaradament a les dones, que es diria que només estem preocupades pel nostre cos, la casa i la família: galetes pels fills, reductor de silueta, productes contra la càries, contra la caspa, contra les tuberies lentes, per netejar cuines i banys, cures per semblar 10 anys més joves, etc. La cuina i el labavo, les rajoles, les tuberies… sempre m’he preguntat que coi té a veure això amb mi? Res de res.   És que tinc algun gen associat a la neteja pel fet d’haver nascut dona? Si no, com s’entén que se’ns adrecin específicament aquests missatges, sense incloure gairebé mai els homes que en teoria comparteixen les feines de la llar? Com és que la majoria de dones casades i amb filles i fills assumeixen com a naturals unes tasques que són culturalment imposades, socialment menyspreades, rutinàries i empipadores i sense cap valor al mercat? Ja ho deia l’Edna Ferber (1887-1968): La feina de la casa és la feina més pesada del món! Per això, els homes no la volen fer! I amb una gran decepció m’adono que la frase de la Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) encara és necessària: Assassina l’àngel de la llar, només així començaràs a ser lliure.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Articles opinió, Comunicació, Ulleres liles. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a POTSER QUE ENS HO FEM MIRAR (sobre La Riera)

  1. neus ha dit:

    molt d’ acord amb l’anàlisi que fas…però…,per desgràcia, encara hi ha molta gent que pensa així, nomès cal rascar una mica sota la superfície de moltes famílies, parelles, relacions, per atrobar totes aquestes actituts…sovint, ens creiem que tothom pensa com el nostre cercle d’ amistats, però no és aix í…i si, encara hi ha gent que es confessa, gent demissa dominical…encara que desprès a casa siguin uns incoherents, uns masclistes, uns agressors..que estafin els obrers/es, o que robin diner públic….nomes cal tenir en cpmpte que la meitat de l’estat vota PP!!!

  2. Estimada amiga: en la meva separació i divorci, jo vaig prendre la iniciativa. Era l’any 1993, de manera que no fa tants anys. Em va caure al damunt tota la incomprensió familiar que et puguis imaginar, i més. Són gent de missa que no van dubtar gaire a tirar pedres contra la meva mare “per haver-me criat així” (de pensament lliure). Ai, la família. A mi això no m’ha fet mal, però als meus pares i als meus fills, sí. Que Déu els perdoni, com es deia abans. Perquè jo sóc creient, però lliure.

  3. Miquel Carrillo ha dit:

    I tant que la pose conservadora de la família Flaquer és per provocar! Sisplau, si els guionistes se n’enfoten cada dos per tres, els deixen en ridícul. Als ulls nostres pot resultar un comportament inversemblant, però el seu comportament dins el que marca l’establishment existeix com la vida mateixa.
    En alguns capítols que he vist, he disfrutat quan els hi ha cantat la canya el seu fill Joan, el pendó de la família que no se’n calla ni una. L’escena del dinar familiar, on el Joan deixa retratat a cadascun dels seus parents no té pèrdua. Posa en evidència que els pares no s’estimen, que el pare es va casar per interessos i no pas amb la noia que estimava, que obliguen la filla a tirar endavant un matrimoni amb el seu marit gay per l’embaràs…
    I el nòvio del fill i marit de la prenyada, l’histriònic Joan Anton Balló, també li ha dit de tot al senyor Falquer. Tant l’ha apretat, que aquest li ha engaltat un cop de puny ben sonor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s