Em llenço sense paracaigudes!

I què haig de fer sinó? De vegades, cal fer un cop de cap. M’explico. Sento la necessitat de publicar un llibre sobre els meus viatges a Algèria, però les editorials estan saturades de manuscrits, i no tinc paciència per esperar el seu veredicte, ni el d’un concurs literari. Tampoc tinc padrins ni m’ha tocat la loteria. Confesso que és més gran el desig de publicar que el d’escriure. Publicaré per compartir. Per apropar. Per treure els vels de les nostres mirades. Potser Algèria no interessa massa gent, i ho entenc. Abans del 2007, aquest país mediterrani tampoc significava res per a mi. Però ara tot és diferent. Una família musulmana m’ha adoptat allà, he viscut amb ella el dia a dia, m’he passejat pel país de nord a sud, i després de més de 10 viatges i estades de llarga durada, crec que tinc prou informació com per publicar un llibre, o dos. I m’he decidit per l’autoedició. Què vol dir això? Doncs, que li encarregues els serveis d’edició i impressió a un professional i et fas càrrec de totes les despeses. Ni més ni menys. I encara us diré més, vull que aquest llibre surti a la venda abans de Nadal. És un regal que em faig a mi mateixa, una mica car, ho reconec. Ara que tinc un calendari amb les dates de les feines a fer, m’he començat a posar molt nerviosa per la responsabilitat que això suposa. I si el llibre no interessa ningú? I quin títol li poso? I si és massa llarg? I si explico massa intimitats? Però la Teresa Costa-Gramunt em va aconsellar: Rosa, si escrius un llibre t’has de despullar, si no, no cal que t’hi posis. Au, vinga, doncs! Corregir el text, seleccionar les fotografies, afegir dades, treure palla, buscar una persona que escrigui el pròleg, proposar a altres que presentin el llibre quan estigui publicat, reservar espais a biblioteques i llibreries… Uf! Quina feinada! Però la il·lusió em dona l’energia suficient per tirar endavant aquest somni. I vull pensar que l’Univers farà la resta. De moment, ja tinc alguns senyals. La propera obertura d’un Consolat d’Algèria a Barcelona és una bona notícia que confio servirà per intensificar les relacions entre Catalunya i aquest país mediterrani.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Algèria, Articles opinió, Vivències íntimes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Em llenço sense paracaigudes!

  1. Montserrat Garcia ha dit:

    Hola Rosa, sóc una admiradora de les teves vivències a Algèria, a part de veines.
    Desitjo molt que et surti be l’aventura que vols empendre.

    Qualsevol cosa que jo pugui fer, ja saps que només m’ho has de dir.
    Una abraçada i ànims, emprenedora!!!!!!!

  2. ramon ha dit:

    Has valorat l’autoedició digital? hi ha opcions molt vàlides tipus http://www.bubok.com/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s