LAS CHICAS BUENAS VAN AL CIELO Y LAS MALAS A TODAS PARTES

Aquest és el títol del llibre que estic llegint. Ha arribat a les meves mans de forma casual (o causal?) No és cap bestseller ni està a la llista dels més venuts. És del 2003. Potser algunes ja l’haureu llegit, però en cas contrari, encara hi som a temps. Perquè mai és tard per obrir les ales. La seva autora es diu Ute Ehrhardt, una reconeguda psicòloga alemanya que proposa exercicis i estratègies per treure’ns les pors, els sentiments de culpa i la mala consciència que ens produeix el fet d’intentar experimentar la felicitat per nosaltres mateixes.  Diu l’autora que la majoria de les dones preferim ser bones abans que gaudir de la vida. Que durant generacions se’ns ha inculcat que hem de ser resignades i complaents.  Però l’experiència demostra que solament aquelles que coneixen les seves metes i lluiten per elles, diguin el que diguin els altres, les arriben a assolir.

Recordeu la dita: más vale pájaro en mano que ciento volando? Si l’hem interioritzada a fons, és que no entenem que podríem caçar TOTS els muixons, com diuen al meu poble. Per això, hauríem de vèncer dos obstacles: la por a caçar-los, que la té tothom, i deixar anar el muixó que duem a la mà. Però la recompensa seria la diversió de caçar i el fet d’atrapar els cent muixons. Algú dirà: i si no els caço i em faig mal a l’intentar-ho? I algú respondrà: m’ho he passat pipa caçant i els he caçat tots! En resum: és evident  que moltes dones formaletes prefereixen aferrar-se a la seva imatge de “jo no sóc capaç de fer això”, abans que mesurar les seves forces amb altres persones, superar els propis límits i gaudir dels èxits. Qui tingui una idea negativa de si mateixa la farà realitat, sentencia l’autora a la pàgina 85 del llibre que estic llegint. Ute Ehrhardt analitza les coartades, les amenaces i els paranys que les dones ens posem a nosaltres mateixes per a impedir-nos l’accés a una forma més àmplia i enriquidora d’existència: tòpics, prejudicis i reflexos de submissió estan tan interioritzats que són un llast en el camí de la nostra plena realització. I jo afegeixo, on llegiu dones, llegiu homes, o persones, i funciona igualment en molts casos.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Articles opinió, Comunicació, Ulleres liles. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s