DONES, EL 8 DE MARÇ REDECOREM ELS SALONS DE PLENS?

Us heu preguntat mai per què els salons de plens dels vostres ajuntaments, només exhibeixen fotografies dels presidents de la Generalitat o del rei? O personatges  masculins d’èpoques predemocràtiques? Cap altre personatge rellevant de la metitat femenina de la humanitat? Una conferència de la comunicadora Carme Garcia Valls a l’ajuntament de Subirats, Liderar sense pors, m’ha inspirat a consultar al web de la Generalitat i preguntar: “Intento buscar el reglament local sobre la “decoració” de les sales de plens, i sóc incapaç de trobar la normativa que digui quines fotografíes han d’estar exposades i/o que prohibeixi la inclusió d’altres imatges de personatges femenins rellevants. Vull promoure una “redecoració” dels salons de plens per incloure dones rellevants: la primera alcaldessa de Catalunya, Natividad Yarza, la primera ministra de l’estat, Frederica Montseny o la centenària Neus Català”. Resposta de la Generalitat és clara: “els ajuntaments tenen autonomia local per poder decorar les sales de plens de la manera que considerin. Per tant, a no ser que algun reglament del propi ajuntament prevegui una altra cosa, es podria proposar de redecorar les sales de plens de la manera que vostè suggereix”. Regidores, alcaldesses, presidentes d’entitats, mestres, metgesses, advocades, empresàries, pastisseres, historiadores, auditores, pintores, actrius, totes vosaltres… “Okupem” els salons de plens dels ajuntaments respectius amb una broca i un clau, i pengem algunes imatges de dones rellevants al costat dels presidents? Redecorem-los? Ningú ens podrà aturar! S’acosta el 8 de març i seria una bona data. Traiem-nos la bena dels ulls i fem ús dels nostres drets sense demanar permís? Si us sembla massa exagerada la proposta de la broca i el clau, entreu la instància al vostre ajuntament aquesta setmana mateix. Amb els arguments citats, ho tenim guanyat. Les Dones del 36, les mestres de la República, les escriptores que signaven amb pseudònim masculí, les que signaven “anònim”, les primeres polítiques locals, les nostres filles i les nostres àvies s’ho mereixen. Au vinga! Segurament vindrà la televisió i tot!! Si voleu, vinc al vostre municipi a fer la conferencia del 8 de març! M’encantaria liderar aquesta petita gran revolució silenciosa però necessària i urgent. Simbòlicament molt trencadora i reveladora… Quines dones? Les que vulgueu! La Neus Català, la Frederica Montseny, la Diana Fabianova, la Simone de Beauvoir, la Natividad Yarza… L’important és el fet més que el personatge!
NeusCatala

simone

diana favianova

FREDERICA

NATIVIDAD YARZA

Publicat dins de 8 de març, Articles opinió, lideratge | Etiquetat com a | 1 comentari

Caves i Vins del Penedès. On sou?

Exportació i campanyes de promoció de vins i caves del Penedès als països del nord d’Europa, als països asiàtics, a nord i sud Amèrica, molt bé. Però…i al costat de casa? Per què ho dic això? En què em baso?
Doncs en experiències viscudes o explicades per amistats residents a pocs kilòmetres de la nostra comarca. A Santa Coloma de Queralt, vaig demanar una cova de cava en un bar cèntric de la plaça i vaig provocar una riallada col·lectiva de la dotzena de persones que m’acompanyaven. Cava? A la 1 del migdia? El més greu de tot és que la cambrera del bar va afirmar que feia 3 mesos que ningú li havia demanat una copa de cava i ni en tenia en fresc. Jo vaig quedar al·lucinada! Un estiu, a un xiringitu de la platja de Vilanova demano una copa de cava amb tota la naturalitat del món i la resposta va ser: NO EN TENIM! Us ho podeu creure? Ni del barat ni del mitjà ni del més car. Una amiga d’Igualada m’explica que MAI ha vist cap persona en una Terrassa de la ciutat consumir una copa de cava. Quedo al·lucinada un altre cop. M’expliquen també que al Prat de Llobregat, la cultura del cava és inexistent i només obren una ampolla de cava per brindar. Un amic de Vilanova comenta a la ciutat desconeixen què s’amaga a l’interior del Penedès, a nivell vitivinícola i turístic també. I que quan va als restaurants de Barcelona, “curiosament”, el vi més econòmic, el vi de la casa, és del Penedès. Sense ser una enquesta formal, crec que totes aquestes experiències i vivències ens haurien de fer pensar. M’adono de la gran importància de les petites fires i tastos a les poblacions del Penedès, la Segarra o el Baix Llobregat, per difondre la cultura del vi i del cava i el vi escumós arreu de Catalunya. Només així, les persones ens convertirem en les millors ambaixadores dels productes de la vinya, i de la resta de productes de proximitat. I com diu un aforisme popular: quan pensem en les grans transformacions, hem de tenir en compte també els petits canvis que les han de fer posible. En el sector dels vins i caves del Penedès, potser hem anat taaaaaaaaaaaaant lluny, que hem oblidat promocionar-nos al costat de casa. És fals que al Penedès i comarques veïnes tothom coneix i valora els vins i els caves, I si no, feu un tomb i sabreu on som…
IMG_6923 (Copiar)

Publicat dins de Articles opinió, Comunicació, Coses que em passen, Cultura vinya i vi, ENOTURISME | Deixa un comentari

ANEM EN COMPTE SI NETEGEM ELS MARGES DE LA CARRETERA…

Al municipi de Subirats (imagino que a altres llocs també) veiem aquestes setmanes unes brigades netejant la vegetació (herbes, branques) de les vores de la carretera. En principi, és una acció lloable per part de les administracions publiques. Però ai las! Què descobrim darrere les males herbes? Sorpreses que preferiríem quedessin amagades. Les nostres vergonyes acumulades: les deixalles llençades per la finestra del cotxe, des de la bici, o fent la passejadeta matinal. Llaunes, bosses patates, paquets de tabac, mocadors de paper, etc. I mireu quina “Panera de Nadal” he creat amb totes aquestes deixalles recollides en quinze minuts de caminada, gràcies a la bossa de plàstic que sempre duc ala butxaca de la jaqueta.
FOTO: Collita de “merda” dels marges de la carretera a Sant Pau d’Ordal. Des del camí de la Creu fins al cementiri. Ara la carretera està neta, a veure si la mantenim. Que som un municipi turístic!!!
Què costa recollir una deixalla del terra? Res. Només oblidar-se de la vergonya i endavant…

IMG_5916 (Copiar)

Publicat dins de Articles opinió, Coses que em passen | Etiquetat com a | Deixa un comentari

MODERNITZEM LES TRADICIONS NADALENQUES?

Qui s’atreveix a innovar a les Cavacades? I si enguany són les REINES MÀGIQUES D’ORIENT les que porten els regals la Nit del 5 de gener? Vinga, que estem al segle XXI!! Només falta posar els ovaris sobre la taula i donar la volta a la visió patriarcal de la religió jueocristiana ( com la resta de religions monoteïstes, clar).

“ En la religió judeocristiana, com en totes les religions patriarcals, Déu és déu i no una deessa, és Pare i no mare, té un Fill i no una filla, els seus atributs són masculins i no femenins, els seus servidors humans són sacerdots i no sacerdotesses, etc, i això ha arribat a sembla la cosa més natural del món”.
Fragment escrit per Emilio Garcia Estébanez, autor del llibre Es cristiano ser mujer?
Ed. Siglo XXI España Editores. 1992.

M’ha vingut al cap el començament del llibre Es cristiano ser mujer? Al fixar-me en els missatges dels Pessebres Vivents com espectacle nadalenc i dels pesebres familiars com a tradició nadalenca i els rols que representen i perpetúen de manera subliminal i subtil.

Observeu els missatges de la veu en off (masculina sempre, clar):

El Jesús estimat per tots els HOMES…
Jesús, que vol comunicar a tots els HOMES de bona voluntat…
Una familia plena d’autoritat i obediència (serà l’autoritat masculina i l’obediència femenina?
– Un fill si jo no tinc marit? (pregunta la verge a l’àngel)
– No tinguis por Maria, tindràs UN FILL i li posarem el nom de Jesús ( i ella res a dir!).
– Sóc l’esclava del Senyor, contesta.
Déu i l’Home s’han trobat en el sí de la verge…
El Senyor Déu serà Rei…
Mireu, mireu, allà dalt, els Reis Mags d’Orient!!

Algunes mares amb qui he parlat, s’han posat les mans al cap només imaginant-se que els Reis d’Orient poguessin ser Reines d’Orient, encara que només fos una Reina i dos Reis per començar. Els sembla que les criatures tindrien un xoc. I jo crec que el xoc el tindrien elles, persones adultes i intel•ligents, a l’adonar-se de com de fàcil i senzill és donar la volta a una explicació de la història religiosa (i l’altra Història també) quan se li veu el llautó, i es descobreixen els missatges subliminals i els explícits sobre la concepció del món, de la familia, la societat, etc.
-És que això és la Història Sagrada i és aíxí com va anar va dos mil anys!
– Com vols canviar-ho ara això?

Però qui ho va escriure? La “història” mai s’escriu ella sola. Hi ha algú, homes fins ara, que han destacat allò que han considerat important per ells, han disfressat el que els ha convingut, han afegit el que els ha semblat i obviat i ignorat el que els feia nosa. I això ho acceptem com la cosa més natural del món, quan és la cosa més cultural del món, artificial i artificiosa, com un conte, vaja… Potser fa dos mil anys va passar alguna cosa exepcional protagonitzada per un home, però d’aquí a fer-ne el nostre model cultural i social, ho trobo exagerat i immadur, i impropi d’una societat que es diu MODERNA.

Què passaria si la verge deixés de ser-ho i presentéssim una jove enamorada que concebeix una criatura amb la seva parella? I si aquesta criatura fos una FILLA? I si la MARE triés el nom e la Filla? I si la Filla fos la Mare de totes les Dones i els Homes de la terra? I si Ella fos la Salvadora i la Reina? I si les seves seguidores fossin Sacerdotesses del mateix rang que els Sacerdots?

Què passaria? Estic convençuda que res de greu. Senzillament, les nenes i els nens, les mares i els pares, les àvies i els avis, etc veurien que un altre món és possible. I la jerarquía eclesiástica que ha viscut del “cuento” durant dos mil anys, s’hauria d’inscriure a les llistes del Servei d’Ocupació o canviar la seva mentalitat i adaptar-se a la nova cosmovisió, on les DONES pareixen sense que cap esperit sant les insemini, on les DONES viuen sense pors, sense cap necessitat de prometre obediència a l’HOME, i on ELLES són les que projecten un nou contracte social on totes les persones hi sortiran guanyant, dones i homes, en qualitat de vida i en igualtat d’oportunitats.

Ho veig així de senzill, n’hi ha que ja s’ho han imaginat…
Només cal fer un primer pas, i un altre, i un altre…gloria fuertes

Publicat dins de Articles opinió, Comunicació, Coses que em passen, Dones, Feminisjme, Ulleres liles, Vivències íntimes | Deixa un comentari

CAPACITATS/ DISCAPACITATS

Les persones amb discapacitat intel•lectual i malatia mental són un exemple a seguir. M’hi he fixat en el dinar de Nadal de la Fundació Mas Albornà. Què fa una persona amb “discapacitat” quan sona la música? Balla. I si la lletra és repetitiva, canta. Sense pensar-s’ho ni un segon. Sense por al ridícul, sense vergonya, sense complexes. Quantes vegades ens quedem assegudes esperant el moment per sortir a la pista, tot i morir-nos de ganes? Quantes vegades se’ns passa el moment pensant si portem la roba adequada o si pensaran que som massa esbojarrades? Per què n’hi ha que necessiten una mica d’alcohol al cos per ballar, si el moviment corporal és una de les expressions humanes més ancestrals i necessàries per una bona salut mental? Què fa una persona amb “discapacitat” quan dina amb persones desconegudes? Es presenta i pregunta: i tu, com et dius? Directament. Sempre amb un somriure, com quan se sent protagonista d’una festa de Nadal, on el personal i la gent que hi col•labora es desviu perquè tot surti bé. Un somriure al veure la gran fideuà o les lioneses per postres, un somriure d’il•lusió i agraïment alhora. La nena i el nen que porten a dintre es manifesta a flor de pell a cada segon, i és llavors quan ens fan de mirall de nosaltres mateixes, persones adultes amb “capacitats” intel•lectuals i mentals, a anys llum d’infant que vàrem ser, i connectat amb l’essència més humana, curiosa, sociable, espontània, salvatge si voleu. Per una banda, silenciem la criatura que portem a dintre i per l’altra, assistim a tallers (i paguem importants quantitats de diners) per fer-la sortir i expressar-se. Les festes del solstici d’hivern són una oportunitat per treure del nostre interior la criatura que mai ha deixar de ser-hi…

Publicat dins de Articles opinió, Comunicació, Coses que em passen | Deixa un comentari

AMB GOSSOS O SENSE?

Sense adonar-nos, ens estem acostumant a la companyia “imposada” dels gossos en nombroses actvitats. Una caminada de Sant Pau d’Ordal a Sant Sadurní, amb gossos en llibertat la majoria dels trams. Quan comentem les molèsties causades, responen que els gossos estan al camp i poden anar deslligats. Una cosa és vostè i el gos, i l’altra vostè, el gos i un grup de gent desconeguda. Quan arriben a Sant Sadurní i veu el cartell amb la prohibició de dur els animals deslligats, el propietari el lliga immediatament. Una reunió a Rellinars de la Coordinadora d’Entitats de Pedra Seca (i el dinar i tot!), amb un gos sota la taula. Quan canvio de lloc pregunten: tens al•lèrgia als gossos? Senzillament responc: prefereixo compartir la taula només amb persones. Una visita a la Fundación Manolo Paz (Castrelo-Rias Baixas) i al jardí d’escultures de l’artista, amb un pastor alemany que et salta a l’esquena quan menys t’ho esperes. Un viatge “submarí” per Subirats amb un gos que et llepa les mans i t’olora els peus. La majoria de la gent riu. A mi, em molesta. Però ningú m’ho ha preguntat. Ni jo m’he queixat tampoc. Però “visto lo visto”, a partir d’ara ens haurem d’acostumar a preguntar: amb gossos o sense? quan fem la inscripció a una activitat, reunió, dinar o visita cultural. Per evitar malentesos de darrera hora, també es podría afegir aquesta informació al cartell publicitari. Si s’informa de la necessitat de portar calçat còmode o aigua, s’hauria d’especificar si és una proposta “amb gossos o sense”. Moltes persones estaríem més tranquil•les. Evidentment, els gossos tenen drets, però les persones també. O ha de ser obligatori viure i conviure amb gossos sense tenir-ne ganes?
Ho sento molt, però algú ho havia de dir.

Publicat dins de Articles opinió | 1 comentari

Rias Baixas. Un petit GRAN viatge.

Camp base: Castrelo, a pocs kilòmetres de Cambados, coneguda com la capital de l’albarinyo. Envoltada de vinyes, plantacions de blat de moro i boscos d’eucaliptus. Amb les platges “temporals” de les Rias, en funció de les marees. Un viatge inesperat, però fet gràcies a la invitació del David,  la meva primera parella lingüística (noviembre 2013). Una familia acollidora i una habitació per mi soleta, amb bany i tot. Rutes per les bodegues, amb vinyes a peu de platja: Lagar de Costa i Albamar, empreses petites i familiars. Rutes dels molins, seguint el curs del riu. Una quinzena de miradors per contemplar les Rias Baixas i les illes: Ons, Cíes, La Toja. La seu de la Fundación Manolo Paz, escultor de la pedra, de fama internacional. Amb platges turístiques com O’Grove o Sanxenxo i més tranquil·les com les de Castrelo. He tastat les sardines, el pop, l’empanada i els musclos. Tot regat amb albarinyo i tinto Barrantes. Amb truita de patates feta amb els ous de les gallines de la casa. Brancellao, mencía, espadeiro (negres) i godello, torrontés, caíño (blancs), varietats autòctones de la zona. Comarca del Salnés (Pontevedra). Darrer dia: passejada per San Vicente do Mar, una clara al xiringuito del Marítim, posta de sol i música en directe. Al costat de la platja amb el David, la Sara i la Nati, el meu grup de “guies locals”. Sóc una privilegiada, en sóc conscient. G-R-À-C-I-E-S!20140823_165915 (Copiar)20140828_154141 (Copiar)

Publicat dins de Activitats recomanades, Coses que em passen, Cultura vinya i vi, ENOTURISME | Etiquetat com a | Deixa un comentari