#josócneuscatalà 20 març 2015 Ajuntament de Subirats

Pensament-acció. Filosofia de vida de Carmen de Burgos “Columbine” (1879-1932), i la meva. Primer una idea, després una il·lusió compartida, una moció aprovada per unanimitat i un acte solemne amb la xerrada Neus Català, seguim aprenent de tu, a càrrec de la periodista amb mirada de gènere, autora d’aquest blocc. Emoció gens continguda, lectures en veu alta, apunts biogràfics de la supervivent Neus Català, i abans de la copa de cava, l’acte més simbòlicamen transgresor i revolucionari: posar el tretrat d’una dona al costat dels presidents de la Generalitat. Perquè sí, per exercir el dret a ser representades formalment i permanentment en aquest espai comunitari. Divendres 20 de març, amb l’arribada de la primavera, el municipi de Subirats va fer un pas històric. Dones i homes, de la mà, canviem el món transformant el nostre entorn. Gràcies, Agrupació Activa de Subirats, regidores i regidors i ciutadania subiratenca! Cliqueu al link per viure el momento simbòlic de taladrar la paret i penjar el retrat! Amb sentit de l’humor, com a la Neus Català li hagués agradat! https://www.facebook.com/video.php?v=10153730123149097&pnref=story

Regidora Isabel Esteve i Rosa Vendrell

Membres Agrupació Activa de Subirats, promotora de la iniciativa.

Lectura del manifest del 8 de març

Un acte d’amor i reconeixement vers la Neus Català

Els Guiamets i Subirats, amistat per sempre més

Amb les regidores de Subirats, una per a totes i totes per a una, la Neus!

Un moment màgic…

Jo taladro, tu taladres, elles taladren…

Delegació dels Guiamets

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

#josocneuscatala

 Rebel, inconformista, dona d’acció, organitzadora, militant, supervivent, incansable, lluitadora per les llibertats i la justicia. La Neus és un compendi de qualitats dignes de ser imitades per les persones del segle XXI. I el més important, com ella n’hi ha hagut moltes, invisibilitzades a la fossa comuna del temps. Com sempre repeteix: “jo sóc una testimoni, pas una exepció”. Sí, un exemple “imprescindible de la cultura de l’emancipació i la resistència”, com escrivia Manuel Vázquez Montalván al pròleg de Neus Català. Testimoni d’una supervivent (El Periódico 2006. Premi Catalana de l’Any). Perquè la Neus ha estat una persona de carácter desde ben jove. El pare, la mare, la mestra i l’àvia li van donar bons consells per esdevenir la dona forta que encara és avui, a punt de cumplir 100 anys.

Per la meva experiència personal en el meu “despertar”, les dones passem per tres fases de creixement personal, i cadascuna ens trobem en una d’elles: victimisme, culpabilització externa i empoderament. Des de la posició de víctima, res podem fer, sempre depenem de l’altre. Culpabilitzant l’altre de les nostres desigualtats ens deslliurem de la nostra responsabilitat en la conquesta dels drets. I si aconseguim l’empoderament i l’autodeterminació personal, passem a l’acció sabent que no n’hi ha prou amb la conquesta dels drets, sinó que “és deure nostre exercitar-los”, com escrivia el 1910 la vilafranquina Núria Palau respecte a la inclusió de les dones a les llistes dels cens electorals (Veus de Dones. Belén Moreno. Aj. Vilafranca 2003). Al segle XXI les dones sabem què volem i hem d’oKupar-nos a aconseguir-ho. Per les nostres filles, per nosaltres també i en homenatge a les dones ja desaparegudes, però imprescindibles per ser on som.

Aquest dilluns, l’ajuntament de Subirats ha aprovat per unanimitat fer un reconeixement a la Neus Català, l’única catalana supervivent d’un camp de concentració nazi. Amb ella, inaugurarem la presència femenina a la galería de personatges il·lustres de la casa de la vila. Tot i el sentiment d’ambigüetat manifestat per alguns membres masculins del consistori, finalment la moció presentada per la regidora d’Igualtat, Isabel Esteve, a proposta de l’Agrupació Activa de Subirats, s’ha aprovat per unanimitat de tots els grups polítics. I sí, és només un acte simbòlic, però d’aquells actes amb efectes secundaris imparables: qüestionament de l’statu quo, “taladrar” cervells inmobilistes, donar la volta als fets consumats, viure la victòria de l’autoritat femenina, i tants altres. Aquesta acció forma part de la campanya per “redecorar” els salons de plens amb nous criteris del segle XXI. I estic molt orgullosa d’haver iniciat la pràctica de “redecoració” a l’ajuntament del meu municipi, Subirats. Confio que les dones i els homes d’altres municipis segueixin l’exemple i l’apliquin al saló de plens, els noms de les escoles, els carrers i les places, les persones convidades a les tertúlies dels mitjans, a les llistes electorals, etc. I no pas per la “quota” sinó perquè les dones exigim ser-hi al cinquanta per cent.

Coincidències de la vida! La Generalitat otorga la Medalla d’Or a la Neus Català. Els homenatges en vida sempre són millors que els pòstums. El dia 7 de març, la Neus rebrà una postal de la gent de Subirats i li demanarem el seu vistiplau per oKupar el saló de plens amb un retrat seu. El dia 9 rebrà la Medalla d’Or. El dia 20 de març, us convidem a l’ajuntament de Subirats per assistir a aquest petit acte “revolucionari”: taladrar la paret del saló de plens i exposar el retrat d’una dona que representa totes les persones lluitadores per la llibertat i la justicia, tot i mai haver passat per les urnes. Tindré l’honor de protagonitzar la xerrada prèvia on donarem idees per practicar la insubmissió a l’autoritat masculina patriarcal, i idees per crear noves propostes inclusives on dones i homes s’engresquin i se sentin còmodes.

NOTA: A les Jornades Feministes de Barcelona al 1996, vaig fer un petó a cadascuna de les representants de l’associació Dones del 36 i a la Neus Català i vaig prometre agafar el relleu en la lluita per la conquesta d’allò que ens pertoca. Llavors ignorava les conseqüències d’aquell compromís. Ara ho he entés tot…després de 19 anys.

P.D. Consti en acta que “tota la culpa” (Hahaha) d’aquesta moguda la tenen la Carme García Ribas per la xerrada sobre lideratge a l’ajuntament de Subirats i el Jordi Muntaner, veí de Lavern, per engrescar-me a passar a l’acció! Diuen que quan vols una cosa fermament, l’Univers es posa en el camí les persones que t’ajudaran a cumplir el teu desig…IMG_7107 (Copiar) IMG_7103 (Copiar) IMG_7105 (Copiar)

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

DONES, EL 8 DE MARÇ REDECOREM ELS SALONS DE PLENS?

Us heu preguntat mai per què els salons de plens dels vostres ajuntaments, només exhibeixen fotografies dels presidents de la Generalitat o del rei? O personatges  masculins d’èpoques predemocràtiques? Cap altre personatge rellevant de la metitat femenina de la humanitat? Una conferència de la comunicadora Carme Garcia Valls a l’ajuntament de Subirats, Liderar sense pors, m’ha inspirat a consultar al web de la Generalitat i preguntar: “Intento buscar el reglament local sobre la “decoració” de les sales de plens, i sóc incapaç de trobar la normativa que digui quines fotografíes han d’estar exposades i/o que prohibeixi la inclusió d’altres imatges de personatges femenins rellevants. Vull promoure una “redecoració” dels salons de plens per incloure dones rellevants: la primera alcaldessa de Catalunya, Natividad Yarza, la primera ministra de l’estat, Frederica Montseny o la centenària Neus Català”. Resposta de la Generalitat és clara: “els ajuntaments tenen autonomia local per poder decorar les sales de plens de la manera que considerin. Per tant, a no ser que algun reglament del propi ajuntament prevegui una altra cosa, es podria proposar de redecorar les sales de plens de la manera que vostè suggereix”. Regidores, alcaldesses, presidentes d’entitats, mestres, metgesses, advocades, empresàries, pastisseres, historiadores, auditores, pintores, actrius, totes vosaltres… “Okupem” els salons de plens dels ajuntaments respectius amb una broca i un clau, i pengem algunes imatges de dones rellevants al costat dels presidents? Redecorem-los? Ningú ens podrà aturar! S’acosta el 8 de març i seria una bona data. Traiem-nos la bena dels ulls i fem ús dels nostres drets sense demanar permís? Si us sembla massa exagerada la proposta de la broca i el clau, entreu la instància al vostre ajuntament aquesta setmana mateix. Amb els arguments citats, ho tenim guanyat. Les Dones del 36, les mestres de la República, les escriptores que signaven amb pseudònim masculí, les que signaven “anònim”, les primeres polítiques locals, les nostres filles i les nostres àvies s’ho mereixen. Au vinga! Segurament vindrà la televisió i tot!! Si voleu, vinc al vostre municipi a fer la conferencia del 8 de març! M’encantaria liderar aquesta petita gran revolució silenciosa però necessària i urgent. Simbòlicament molt trencadora i reveladora… Quines dones? Les que vulgueu! La Neus Català, la Frederica Montseny, la Diana Fabianova, la Simone de Beauvoir, la Natividad Yarza… L’important és el fet més que el personatge!
NeusCatala

simone

diana favianova

FREDERICA

NATIVIDAD YARZA

Publicat dins de 8 de març, Articles opinió, lideratge | Etiquetat com a | 1 comentari

Caves i Vins del Penedès. On sou?

Exportació i campanyes de promoció de vins i caves del Penedès als països del nord d’Europa, als països asiàtics, a nord i sud Amèrica, molt bé. Però…i al costat de casa? Per què ho dic això? En què em baso?
Doncs en experiències viscudes o explicades per amistats residents a pocs kilòmetres de la nostra comarca. A Santa Coloma de Queralt, vaig demanar una cova de cava en un bar cèntric de la plaça i vaig provocar una riallada col·lectiva de la dotzena de persones que m’acompanyaven. Cava? A la 1 del migdia? El més greu de tot és que la cambrera del bar va afirmar que feia 3 mesos que ningú li havia demanat una copa de cava i ni en tenia en fresc. Jo vaig quedar al·lucinada! Un estiu, a un xiringitu de la platja de Vilanova demano una copa de cava amb tota la naturalitat del món i la resposta va ser: NO EN TENIM! Us ho podeu creure? Ni del barat ni del mitjà ni del més car. Una amiga d’Igualada m’explica que MAI ha vist cap persona en una Terrassa de la ciutat consumir una copa de cava. Quedo al·lucinada un altre cop. M’expliquen també que al Prat de Llobregat, la cultura del cava és inexistent i només obren una ampolla de cava per brindar. Un amic de Vilanova comenta a la ciutat desconeixen què s’amaga a l’interior del Penedès, a nivell vitivinícola i turístic també. I que quan va als restaurants de Barcelona, “curiosament”, el vi més econòmic, el vi de la casa, és del Penedès. Sense ser una enquesta formal, crec que totes aquestes experiències i vivències ens haurien de fer pensar. M’adono de la gran importància de les petites fires i tastos a les poblacions del Penedès, la Segarra o el Baix Llobregat, per difondre la cultura del vi i del cava i el vi escumós arreu de Catalunya. Només així, les persones ens convertirem en les millors ambaixadores dels productes de la vinya, i de la resta de productes de proximitat. I com diu un aforisme popular: quan pensem en les grans transformacions, hem de tenir en compte també els petits canvis que les han de fer posible. En el sector dels vins i caves del Penedès, potser hem anat taaaaaaaaaaaaant lluny, que hem oblidat promocionar-nos al costat de casa. És fals que al Penedès i comarques veïnes tothom coneix i valora els vins i els caves, I si no, feu un tomb i sabreu on som…
IMG_6923 (Copiar)

Publicat dins de Articles opinió, Comunicació, Coses que em passen, Cultura vinya i vi, ENOTURISME | Deixa un comentari

ANEM EN COMPTE SI NETEGEM ELS MARGES DE LA CARRETERA…

Al municipi de Subirats (imagino que a altres llocs també) veiem aquestes setmanes unes brigades netejant la vegetació (herbes, branques) de les vores de la carretera. En principi, és una acció lloable per part de les administracions publiques. Però ai las! Què descobrim darrere les males herbes? Sorpreses que preferiríem quedessin amagades. Les nostres vergonyes acumulades: les deixalles llençades per la finestra del cotxe, des de la bici, o fent la passejadeta matinal. Llaunes, bosses patates, paquets de tabac, mocadors de paper, etc. I mireu quina “Panera de Nadal” he creat amb totes aquestes deixalles recollides en quinze minuts de caminada, gràcies a la bossa de plàstic que sempre duc ala butxaca de la jaqueta.
FOTO: Collita de “merda” dels marges de la carretera a Sant Pau d’Ordal. Des del camí de la Creu fins al cementiri. Ara la carretera està neta, a veure si la mantenim. Que som un municipi turístic!!!
Què costa recollir una deixalla del terra? Res. Només oblidar-se de la vergonya i endavant…

IMG_5916 (Copiar)

Publicat dins de Articles opinió, Coses que em passen | Etiquetat com a | Deixa un comentari

MODERNITZEM LES TRADICIONS NADALENQUES?

Qui s’atreveix a innovar a les Cavacades? I si enguany són les REINES MÀGIQUES D’ORIENT les que porten els regals la Nit del 5 de gener? Vinga, que estem al segle XXI!! Només falta posar els ovaris sobre la taula i donar la volta a la visió patriarcal de la religió jueocristiana ( com la resta de religions monoteïstes, clar).

“ En la religió judeocristiana, com en totes les religions patriarcals, Déu és déu i no una deessa, és Pare i no mare, té un Fill i no una filla, els seus atributs són masculins i no femenins, els seus servidors humans són sacerdots i no sacerdotesses, etc, i això ha arribat a sembla la cosa més natural del món”.
Fragment escrit per Emilio Garcia Estébanez, autor del llibre Es cristiano ser mujer?
Ed. Siglo XXI España Editores. 1992.

M’ha vingut al cap el començament del llibre Es cristiano ser mujer? Al fixar-me en els missatges dels Pessebres Vivents com espectacle nadalenc i dels pesebres familiars com a tradició nadalenca i els rols que representen i perpetúen de manera subliminal i subtil.

Observeu els missatges de la veu en off (masculina sempre, clar):

El Jesús estimat per tots els HOMES…
Jesús, que vol comunicar a tots els HOMES de bona voluntat…
Una familia plena d’autoritat i obediència (serà l’autoritat masculina i l’obediència femenina?
– Un fill si jo no tinc marit? (pregunta la verge a l’àngel)
– No tinguis por Maria, tindràs UN FILL i li posarem el nom de Jesús ( i ella res a dir!).
– Sóc l’esclava del Senyor, contesta.
Déu i l’Home s’han trobat en el sí de la verge…
El Senyor Déu serà Rei…
Mireu, mireu, allà dalt, els Reis Mags d’Orient!!

Algunes mares amb qui he parlat, s’han posat les mans al cap només imaginant-se que els Reis d’Orient poguessin ser Reines d’Orient, encara que només fos una Reina i dos Reis per començar. Els sembla que les criatures tindrien un xoc. I jo crec que el xoc el tindrien elles, persones adultes i intel•ligents, a l’adonar-se de com de fàcil i senzill és donar la volta a una explicació de la història religiosa (i l’altra Història també) quan se li veu el llautó, i es descobreixen els missatges subliminals i els explícits sobre la concepció del món, de la familia, la societat, etc.
-És que això és la Història Sagrada i és aíxí com va anar va dos mil anys!
– Com vols canviar-ho ara això?

Però qui ho va escriure? La “història” mai s’escriu ella sola. Hi ha algú, homes fins ara, que han destacat allò que han considerat important per ells, han disfressat el que els ha convingut, han afegit el que els ha semblat i obviat i ignorat el que els feia nosa. I això ho acceptem com la cosa més natural del món, quan és la cosa més cultural del món, artificial i artificiosa, com un conte, vaja… Potser fa dos mil anys va passar alguna cosa exepcional protagonitzada per un home, però d’aquí a fer-ne el nostre model cultural i social, ho trobo exagerat i immadur, i impropi d’una societat que es diu MODERNA.

Què passaria si la verge deixés de ser-ho i presentéssim una jove enamorada que concebeix una criatura amb la seva parella? I si aquesta criatura fos una FILLA? I si la MARE triés el nom e la Filla? I si la Filla fos la Mare de totes les Dones i els Homes de la terra? I si Ella fos la Salvadora i la Reina? I si les seves seguidores fossin Sacerdotesses del mateix rang que els Sacerdots?

Què passaria? Estic convençuda que res de greu. Senzillament, les nenes i els nens, les mares i els pares, les àvies i els avis, etc veurien que un altre món és possible. I la jerarquía eclesiástica que ha viscut del “cuento” durant dos mil anys, s’hauria d’inscriure a les llistes del Servei d’Ocupació o canviar la seva mentalitat i adaptar-se a la nova cosmovisió, on les DONES pareixen sense que cap esperit sant les insemini, on les DONES viuen sense pors, sense cap necessitat de prometre obediència a l’HOME, i on ELLES són les que projecten un nou contracte social on totes les persones hi sortiran guanyant, dones i homes, en qualitat de vida i en igualtat d’oportunitats.

Ho veig així de senzill, n’hi ha que ja s’ho han imaginat…
Només cal fer un primer pas, i un altre, i un altre…gloria fuertes

Publicat dins de Articles opinió, Comunicació, Coses que em passen, Dones, Feminisjme, Ulleres liles, Vivències íntimes | Deixa un comentari

CAPACITATS/ DISCAPACITATS

Les persones amb discapacitat intel•lectual i malatia mental són un exemple a seguir. M’hi he fixat en el dinar de Nadal de la Fundació Mas Albornà. Què fa una persona amb “discapacitat” quan sona la música? Balla. I si la lletra és repetitiva, canta. Sense pensar-s’ho ni un segon. Sense por al ridícul, sense vergonya, sense complexes. Quantes vegades ens quedem assegudes esperant el moment per sortir a la pista, tot i morir-nos de ganes? Quantes vegades se’ns passa el moment pensant si portem la roba adequada o si pensaran que som massa esbojarrades? Per què n’hi ha que necessiten una mica d’alcohol al cos per ballar, si el moviment corporal és una de les expressions humanes més ancestrals i necessàries per una bona salut mental? Què fa una persona amb “discapacitat” quan dina amb persones desconegudes? Es presenta i pregunta: i tu, com et dius? Directament. Sempre amb un somriure, com quan se sent protagonista d’una festa de Nadal, on el personal i la gent que hi col•labora es desviu perquè tot surti bé. Un somriure al veure la gran fideuà o les lioneses per postres, un somriure d’il•lusió i agraïment alhora. La nena i el nen que porten a dintre es manifesta a flor de pell a cada segon, i és llavors quan ens fan de mirall de nosaltres mateixes, persones adultes amb “capacitats” intel•lectuals i mentals, a anys llum d’infant que vàrem ser, i connectat amb l’essència més humana, curiosa, sociable, espontània, salvatge si voleu. Per una banda, silenciem la criatura que portem a dintre i per l’altra, assistim a tallers (i paguem importants quantitats de diners) per fer-la sortir i expressar-se. Les festes del solstici d’hivern són una oportunitat per treure del nostre interior la criatura que mai ha deixar de ser-hi…

Publicat dins de Articles opinió, Comunicació, Coses que em passen | Deixa un comentari