JA TORNO A SER AQUÍ!!!

Quan vaig obrir aquest blog estava molt il·lusionada, i escribia sovint. Després, vaig entrar al facebook i he anat arraconant aquest blog. Facebook és més ràpid i directe, potser sí. Però algunes persones quan em troben pel carrer després d’algunes setmanes o mesos, em diuen que troban a faltar els meus comentaris “particulars” sobre la vida. I llavors m’adono que moltes amigues i amics amb qui camino per les vinyes, o converso privadament, o que em conviden a sopar, o amb qui he coincidit alguna vegada en una de les presentacions del llibre d’Algèria, en un curs de tast o en un taller de ball, ignoren el facebook com a font de comunicació i de relació. Potser tenen raó. De les 166 persones que ara mateix tinc a “amistats”, el 90% mai ens veiem. Ni ens toquem, ni ens abracem, ni les trobo pel carrer, ni tan sols ens truquem.

Per això, he decidit tornar a escriure regularment, diàriament si puc, en aquest bloc per comunicar-me més íntimament amb les persones que m’aprecien, o les que s’interessen pels meus punts de vista sobre la realitat, o que s’apunten a les activitats que organitzo.

Ara preparo una caminada nocturna: EN SILENCI, PER LES VINYES, pel dijous 2 d’agost. NIT DE LLUNA PLENA. I ben aviat n’explicaré els detalls…

Aquesta tarda, vaig a l’Hospitalet de Llobregat a commemorar el 50 aniversari de la Independència d’Algèria, amb l’Associació HAMAMA. Serà un bon remei per la meva enyorança vers aquesta gent amb qui he compartit bons moments.

Bé, gràcies per llegir-me. I si voleu treballar per un món millor, feu alguna cosa perquè sigui així. Regueu les plantes, i les amistats. Acaricieu-vos mentre us poseu la crema hidratant, i acaricieu la persona que tingueu al costat. I si plou, mulleu-vos. I si fa vent, sentiu-lo a la cara. Canteu al cotxe si en teniu ganes, i sobretot, apagueu la ràdio i la televisió. I deixeu els diaris durant una bona temporada. Ni cas. No patiu que la informació os arribarà igual.

Deixeu que la vostra inspiració, imaginació, creativitat i intuïció us marqui un camí, propi i intransferible, i seguiu-lo. Sense pors. Sense presses, però sense pausa. Com diu un aforisme popular metafòricament: Llença’t al buit…i se t’obriran les ales!