Paco Ibáñez i Mario Mas. Caldes d’Estrac. Juliol 2014

Caldes d’Estrac. Em sona però impossible ubicar-la al mapa. Sort en tenim del Mario Mas. El guitarrista del concert del Paco Ibáñez, sap on va gràcies a les indicacions del mòbil. Direcció Granollers, Argentona i desviació a Caldes. I el parc de Munyanyà? Ni flowers. Preguntem a la guardia urbana. Sí, sí, heu de seguir les indicacions de la Fundació Fabra. Més de dues hores pel concert. Cap problema. La Montse i la Rosa tenim converses pendents i amb un copa de cava al Tete-à-tète el temps passa volant.

Mitja hora abans del concert, els jardins del parc Muntanyà es van omplint de persones joves i grans, admiradores i seguidores del Paco Ibáñez. A segona fila estarem bé. El tindrem a prop i podrem fer bones fotos. Les granotes de la bassa comencen a fer-se sentir. Seran protagonistes tota la nit. Doncs per a elles, la primera del repertori. Las ranas en un lago. Abans de cantar-la, una sentencia ferma, la última del poema de l’Arcipreste de Hita: Ser libre e independiente, no es con dinero pagado. Primers aplaudiments. Góngora, Quevedo, Antonio Coral, Lorca, Goytisolo, Nicolás Guillén, León Felipe, Neruda, Alfonsina Estorni. Quina incultura. Quin desconeixement dels poemes musicats per Paco Ibáñez. La majoria del públic canta amb el Paco, menys jo. Però ja he resolt aprovar l’assignatura pendent, i empapar-me dels clàssics sense pressa però sense pausa. Primer tast de Paco Ibáñez a l’Hospitalet fa uns mesos. Segon tast, a Caldes d’Estrac. I tercer, Polinyà ben aviat. I entre concert i concert, revisió dels textos originals. Al web del cantant hi són tots, però en el cas del Federico García Lorca, prefereixo el llibre d’Edicions Cátedra, Poema del cante jondo i Romancero gitano (per començar). Si cada cosa a la vida té el seu moment, el 2014 és l’any de la poesia. Llegida i escoltada. Aliment imprescindible.

- Preciós, oh, preciós! Escoltem d’entre el públic després de Déjame en paz, amor tirano, de Góngora.

Als jardins de Can Muntanyà, amb la llum del dia ja apareix un fil de lluna, i inspira la propera cançó del recital, Canción de la luna, luna, de García Lorca. Pàgina 223 del llibre: Por el cielo va la luna, con un niño de la mano. Amb una copa de cava a la mà, tast entre cançó i cançó. Ulls tancats. Per sentir la unitat: música, vent, flaire del mar, energia lunar, granotes, gavines, el teu organisme i també l’esperit. Consciència de la unicitat. Pau. Ingravidesa. Potser la felicitat. A l’escenari, vivències i records: infantesa, gires, mestres, la mare i el pare, el Che Ghevara. I classes d’euskera. I recomanacions de grans veus femenines, com la rumanesa Maria Tamase (la voz más grande que ha parido la humanidad) o bé l’egípcia Oum Kalthoum. Busqueu-les al YouTube i us emocionaran, aconsella el Paco. Content de veure joves entre el públic, perquè “una juventud que no es rebelde, es como un pozo sin agua”. Públic i Paco Ibáñez, una sola veu. Soldadito boliviano (Nicolás Guillén):

(…) Pero aprenderás seguro,
soldadito boliviano,
que a un hermano no se mata
que no se mata a un hermano
que no se mata a un hermano
soldadito de Bolivia
que no se mata a un hermano (…)

Mitja part. Emocions a flor de pell. Ja hem escoltat el guitarrista Mario Mas. Amb poques notes n’ha tingut prou per posar-se el públic a la butxaca. Sent el flament talment com si hagués nascut a Andalusia. Els peus mai quiets, sempre seguint el ritme. Però el moment més memorable per a nosaltres dues, serà un altre. L’audició de la maqueta de Alazul, el primer disc del Mario Mas compositor, amb el Xavier Mas (el seu pare) entre altres músics. Una fusió d’inspiracions africanes, mediterrànies i orientals. Un viatge del Penedès al Maresme experimentat com un viatge iniciàtic sense temps ni espai. Amb incisos del Mario Mas sobre el procés de composició.

- Vuit anys treballant aquest tema fins que l’he donat per bo, puntualitza.

Segona part, ni llibreta ni apunts. Carpe diem. Exercici de presència conscient. Copa de vi per augmentar el plaer sensorial. Les granotes segueixen cantant. Molt fort.
– Jo diría que són gripaus, puntualitza el Mario com a biòleg que és.

- Andaluces de Jaén. Ya no sé cantarla solo. Dale Mario!

(…) Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos (…)

El poeta inmortal, sempre present. Sobre la importància de la reivindicació de la cultura, Lorca va dir: “No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social” (Alocución al pueblo de Fuentevaqueros, pronunciada per Garcia Lorca en la inauguració de la primera biblioteca del seu poble. Setembre 1931). I tan vigent avui…

I encara, després del concert, la VIDA ens dóna un REGAL. Compartim sopar amb els músics i el seu equip. Però això ja és una altra història…

Un dia per recordar tota la vida. Gràcies Paco Ibáñez i Mario Mas, per aquesta lliçó d’humanitat, senzillesa, saviesa, amistat, generositat i amor a la poesia i la música…

(…) La vida es lucha despiadada
nadie te ayuda, así no más,
y si tú solo no adelantas,
te irán dejando atrás, atrás.
¡Anda muchacho y dale duro!
La tierra toda, el sol y el mar,
son para aquellos que han sabido,
sentarse sobre los demás.

Me lo decía mi abuelito,
me lo decía mi papá,
me lo dijeron muchas veces
y lo he olvidado siempre más(…)

José Agustín Goytisolo

P.D. Encantada d’haver-te conegut, Anita! Els teus 86 anys de vida i la teva energia i dedicació venent els discos del Paco Ibáñez als seus concerts, són dignes d’admiració!

Publicat dins de Activitats recomanades, Articles opinió, Comunicació, Coses que em passen | Etiquetat com a , | 3 comentaris

EL CAMÍ S’ENTÉN MILLOR CAMINANT I LA SEGARRA HISTÒRICA, TAMBÉ…

IMG_2523 (Copiar)Jorba em recordarà per sempre més l’inici i el final de la primera vivència d’El Camí. Per què m’hi vaig apuntar? Per saldar dos deutes pendents: conèixer la Segarra Històrica des del sentiment de la gent i entendre millor la filosofia d’El Camí, l’artèria de connexió dels Països Catalans. Divendres al matí, m’aturo a l’estació dels FFCC d’Igualada a recollir l’Anna del Maestrat per esmorzar a Jorba abans de la trobada amb el grup. Compartim taula amb l’Arcadi de Corbera del Llobregat, l’Olga d’Alella i l’Eli de Barcelona. La brasa encesa del bar convida a demanar una butifarra amb mongetes i un got de vi per agafar forces pel camí. Evidentment, descobrim amistats comunes després dels primers minuts de conversa. Davant l’alberg de Jorba una colla de gent en petits grupets provinents dels racons més diversos: Tous, Argençola, Igualada, Ciutadella, Fraga, Ribera d’Ebre, Torelló, Sant Julià de Vilatorta, Almacelles, Sabadell o Corbera de Llobregat. Jorba-Clariana-Argençola. L’Associació cultural El Trill s’encarrega de rebre’ns i mimar-nos. Ens acompanyen pel camí costerut fins a Argençola mentre ens expliquen projectes, anhels, preocupacions i lluites col•lectives per conservar el seu tresor principal: el patrimoni natural. Algunes samarretes negres de “la quadrilla de l’hort” (http://quadrillahort.wordpress.com, conreen un hort autosuficient).
IMG_2449 (Copiar)
Visitem també gent de la terra amb projectes interessants com la finca familiar agrícola de la Maria i el Josep (www.pepmestre.com, llegums i cereals d’agricultura ecològica,); l’Ecoplanter (www.ecoplanter.info, culinari, aromàtic i medicinal) de la Maite i el Toni; i les plantes aromàtiques de l’Astrid van Ginkel (consultora en espècies vegetals medicinals, alimentàries, veterinàries i cosmètiques). Tenen una cosa en comú: comparteixen amb nosaltres el seu saber. I ho transmeten des del cor a partir de l’experiència. El Josep Mestre defensa el consum de blats antics perquè “no tenen tants cromosomes a l’estructura proteica i els assimilem millor”. El Toni Castillo ens ensenya la Kalanchoe, la planta a qui se li atribueixen propietats curatives contra el càncer. L’Astrid ens acull al seu hort-jardí mentre recull plantes i flors comestibles. Aquesta tarda, masteguem espelta i safrà, mengem flors de rabanissa i tarongina, i aprenem a fer una truita amb pètals de calèndules o boixacs. Al vespre, la gent de’El Trill ens prepara un sopar a base de butifarra amb cigrons de producció ecològica. I per una nit, transformem la sala polivalent de l’ajuntament d’Argençola en una habitació amb vistes panoràmiques i una vintena de persones ajagudes als matalassos (amb dutxa i tot!) i un complert servei d’esmorzar amb cafetera inclosa l’endemà al matí.
IMG_2516 (Copiar)
Dissabte: Argençola-Rocamora-Montargull-Santa Coloma de Queralt
Molins, camps de blat, marges de pedra seca, ermites i masies (algunes dempeus, d’altres abandonades), boscos de pins, pistes forestals i corriols, El Camí se’ns mostra en tota l’esplendor primaveral. L’organització ens facilita la feina amb un cotxe escombra per carregar l’excés de pes de les motxilles, un detall per recordar! El Centre Excursionista de Queralt és el nostre amfitrió a Santa Coloma i ens acull al refugi-local social acondicionat amb moltes hores de treball voluntari, fent-nos sentir Cal Nialet com a casa. El Jaume Martell ens guia per Santa Coloma amb sentit de l’humor i històries, algunes certes i d’altres potser… Coneixem projectes com Santa Coloma en Transició (Transition Towns) per animar la gent a buscar mètodes per reduir l’ús d’energia i a augmentar l’autosuficiència. Un lema del moviment és “Aliments a peu, no aliments a kilòmetres”. La recuperació del conreu del safrà, importantíssim des de l’Edat Mitjana, és un altre dels projectes engrescadors de Sant Coloma de Queralt.
Santa Coloma de Queralt-Les Piles-Conesa-Segura
La Font de Llorac de Les Piles és l’escenari del nostre esmorzar: fruits secs, meló, sucs, taronges i pomes, gentilesa de l’ajuntament. Al poble, un ànec ha fet una exhibició de vol acrobàtic davant la sorpresa del grup reunit a la barana del riu. La grisor del dia puja la intensitat del verd dels camps de cereal i disminueix el cansament acumulat. La capelina i el paraigües, a punt. A l’església de Sant Salvador de Figuerola, la Pilar Calçada ens fa fixar en la flor de la vida esculpida en una pedra. Arribem a Conesa pel camí dels horts i allà el Ramon Tort, regidor de l’ajuntament, ens acompanya en una visita llampec (tenim poc temps) per l’antic forn comunal, l’església i l’escultura Evolució, de la Dolors Comajuncosa a la paret del camí del rec. El Kuicu Mistu s’afegeix a la caminada fins a Segura, on ens acullirà a La Casa Gran, casa seva i seu del Centre Cultural Imaginari. L’Amai ens prepara una paella d’arròs negre. Només falten 4 kilòmetres i un plogim ens obliga a treure capelines i paraigües tenyint de colors la filera de caminaires. A les 3, arribem a Segura. Amai, ja pots tirar l’arròs! Des del mirador de la plaça veiem una vinya jove de syrah i el Platero, el guarà del Kicu Mistu. Deixem el calçat i els mitjons mullats a l’entrada i pugem al menjador. I allà, novament, vivim moments màgics i irrepetibles, indescriptibles i vivificants, amb nous exemples de vides alternatives i creatives que eixamplen el món. Al costat de la meva taula, una porta amb un cartellet de fusta: Cambra Zenobia Cambrubí. Ostres! Ara he oblidat qui va ser! A casa faig una cerca: escriptora i traductora nascuda a Malgrat de Mar l’any 1887, i col•laboradora de Juan Ramon Jiménez, amb qui es va casar.
IMG_2451 (Copiar)
El diari del Camí acabaría aquí, però a la tornada a Jorba el pastisser Jaume Teixé ens pregunta al baixar del minibús: voleu visitar el forn de llenya? I després d’unes mirades de complicitat s’escolta un sí coral i eufòric d’una gent que buscava una excusa per seguir “caminant”! Abans de sortir del forn tastem les galetes ecològiques Blats Art, de pipes i mostassa, elaborades amb farina d’espelta del Josep Mestres. La petita Emma també tasta la xocolata fosa de la mona de Pàsqua que dilluns li comprarà en aquest forn la mare i el pare, la Pilar i el Ricard de Ciutadella. Aquesta familia menorquina, amb la Júlia, el Gerard i el Lluís, ens han ajudat a connectar amb la realitat de la illa, on enlloc poden comprar una estelada! Per això, algú els ofereix la seva de record.

P.D. El tram de la Segarra Històrica està en procés de definició i d’implantació per part de les persones vetlladores dels diferents pobles, però per nosaltres ja existeix i forma part de les nostres vivències. Gràcies, Lluís Planas i Berta Carbonell per l’excellent coordinació! Ho aconseguirem, segur!

Publicat dins de Activitats recomanades, Comunicació, Coses que em passen, El Camí, Excursions, Viatges, Vivències íntimes | 3 comentaris

DEIXAR LA FEINA? SÍ o SÍ?

Article publicat al setmanari El 3 de Vuit ( 11-4-2014)

Aigua estancada. Així defineix una amiga vallesana (32 anys) la seva situació laboral després de quatre anys treballant a una institució del sector social. Una profesional competent, creativa i amb excel·lent formació. A punt de deixar una feina estable per aixecar el vol. Sis mesos donant-t’hi voltes i ja ho té decidit tot i la incertesa del camí. Potser aprofitarà la invitació d’un amic per viure al Canadà una temporada. Un amic penedesenc d’uns 40 anys, competent, creatiu i amb una excel·lent formació, ha deixat una feina en una institució relacionada amb el turisme. S’ha llançat al buit, sense cap oferta laboral concreta. També vola lliurement i ja està ocupat en nous projectes. Una artista del Garraf va abandonar la feina a un hospital fa 20 anys per viure amb passió la pintura i l’escriptura. I ha encoratjat la filla de 32 anys a fer el mateix, dir adéu a una feina fixa al sector serveis i realitzar un somni: obrir una consulta de teràpies alternatives. Mare i filla, talment papallones, obren les ales cada dia. Escriu la filla al bloc: M’acomiado de la feina dels darrers 8 anys, per entrar de cap, però sobretot de cor, en les teràpies alternatives. Mai em podré queixar ni arrepentir, perquè  he fugit del que em tenia atrapada i descobreixo altres mons.  Cap d’aquestes persones envia currículums. Creen projectes i els executen amb constància i esforç. Ho explico per si teniu al cap el “disbarat” d’un canvi radical laboral. Hi ha més persones com vosaltres! Nedant contracorrent i sense pors (o amb pors però sense defallir). P.D. Jo també ho he fet, als 50. Deixant una feina meravellosa, amb una gent encantadora, per emprendre el vol d’un camí incert però emocionant!Imatge

 

 

Publicat dins de Articles opinió, Comunicació, Coses que em passen, Deixar una feina, Dones | 2 comentaris

SABEM QUÈ MENGEM? DOCUMENTAL GMO (ORGANISME MODIFICAT GENÈTICAMENT)

SABEM QUÈ MENGEM? DOCUMENTAL GMO (ORGANISME MODIFICAT GENÈTICAMENT)

El DOCUMENTAL del MAIG es titula GMO(Organisme Modificat Genèticament) i es projecta al Casal de Vilafranca. El 23 i 24 de maig. El dissabte, després de la projecció, dinamitzaré la taula rodona. M’estic documentant per proposar un debat d’idees i de propostes per saber què mengem i si volem ser més autosuficients en la nostra alimentació. Voldria parlar de la biotecnología, la sobirania alimentària, el tresor de les llavors autòctones, el model agrícola i alimentari, la problemática de les terres, la desobediència civil, l’agricultura ecològica i biodinámica, etc. M’encanta la proposta del Casal de Vilafranca d’aprofondir en els temes que preocupen la societat a partir d’un documental. S’accepten aportacions: què sabeu dels transgènics? Ompliu amb consciencia la cistella de la compra? Teniu un hort a casa?
Més info del documental:

http://www.eldocumentaldelmes.com/es/documentals/233-omg__organismo_modificado_gen__ticamente.html

imatge | Posted on by | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

MENORCA. Com he pogut viure sense tu?

MENORCA. Com he pogut viure sense ELLA?

Quin perill al volant! Com es pot conduir sense distreure’s? Impossible a Menorca a la primavera. La primera visita a Menorca és un descobriment sensacional. Millor anar-hi verge. Sense cerques prèvies a internet. Paisatges endreçats, verds, blaus, liles, grocs, arquitectures capricioses, parets de pedra seca, cabanes, navetes i poblats talaiòtics! Un espai artístic de primera! Descobertes que m’han “marcat”: Líthica-les Pedreres de s’Hostal. Punta Nati, el paradís de la pedra seca on cal ser una saltamarges per accedir a les construccions de pedra seca! Una copa de cava Recaredo al bistrot Sol 34 d’es Mercadal. Una collita d’espàrrecs al poblat talaiòtic de Torre Trencada. El Far de Favàritx. I durant l’estada a l’illa, les lectures d’ Els menorquins d’Algèria (Marta Marfany) i S’anada a Alger d’en Mevis s’Embut i familia (Deseado Mercadal). Pedra seca, natura, pau, silenci, converses de cafè, Algèria, platges desertes… Menorca m’ha impressionat de veritat. Espero tornar-hi aviat i us recomano visitar-la si ho teniu pendent!!! Quins records teniu vosaltres?

imatge | Posted on by | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

PERQUÈ SÍ. COLITA ES DIVERTEIX AMB LA FOTOGRAFIA

PERQUÈ SÍ. COLITA ES DIVERTEIX AMB LA FOTOGRAFIA

PERQUÈ SÍ! Títol genial, com la fotògrafa protagonista, Isabel Steva Hernández, Colita. Li van regalar la primera cámara als 12 anys i des de llavors, sempre s’ha divertit bojament fent fotos: dones netejant la mesquita de Córdova, el Somorrostro i la Carme Amaya, la nevada del 62, la tancada a Monserrat del 76, el gall del Prat, el porc feliç , la Nova Cançó o l’Orson Welles. “Quan vaig veure ballar la Carme Amaya, vaig entendre el flamenc”. “L’Orson Welles em va dedicar 10 minuts de la seva vida. Em va impactar”, confessa Colita.
M’ha encantat aquesta frase de l’exposició: “El que té dedicar-te a la cultura, en comptes de dedicar-te a fer diners amb la publicitat, és que coneixes la gent que t’interessa i això no es paga amb diners”.
Aneu a La Pedrera a veure aquesta exposició d’una ARTISTA VIVA!!! Un detall més important del que sembla, perquè moltes vegades es reconeix el talent i la trajectòria professional quan l’artista ha deixat aquest món.
Aneu amb temps, hi ha projeccions interessants on la Colita ens parla de tu a tu. Vàreu néixer l’any 40 (com ella) o els 50, aneu en compañía millor, per comentar totes les vivències compartides amb la fotògrafa!
Foto: Maria Rosa Ferré.

imatge | Posted on by | Deixa un comentari

VISCA LA VINYA, VISCA EL VI!

VISCA LA VINYA, VISCA EL VI!

VISCA LA VINYA, VISCA EL VI! Xerrada? Espectacle? Exposició?
Tot això i més! Conferència lúdica de sensibilització sobre els valors de la cultura de la vinya i el vi, exposició d’objectes relacionats amb els conceptes comentats i mostra d’obres d’art. Per aturar-nos en l’origen de tot, la terra, el cep, el raïm, l’arquitectura de pedra seca, les cançons i les dites populars del vi. Per conèixer la literatura i les arts que s’inspiren en aquest món meravellós. Tot aquest ambient enriqueix emocionalment la degustació final del producte i converteix totes les persones assistents en ambaixadores d’aquest patrimoni cultural.
La xerrada s’acompanya d’una exposició d’objectes (fil•loxera, cistell d’empeltar, saler de pastor, sarments, treballs escolars, garrofes i garrafes, porró, espelmes en ampolles de vi, escultura cep) per ambientar l’espai i provocar emocions i comentaris en veu alta del públic. Les dites populars i els pensaments sobre la vinya i el vi, així com les cançons que les festegen també s’inclouen perquè la cultura ho engloba tot i la cultura popular i tradicional és un element bàsic per la valorització del patrimoni material i inmaterial de la vinya i del vi per part de tota la societat. Si la gent es fa seva aquesta cultura es convertirà en la seva ambaixadora i ajudarà a difondre-la i valoritzar aquest patrimoni de primer nivel a Catalunya.

A més, la sala es decora amb obra del pintor Bruno Tessier i de Marques i signes del paisatge, de l’escultor Josep Massana que s’inspiren en el paisatge vitivinícola per expresar-se, així com altres creacions fetes per persones de forma amateur però amb el mateix sentiment i passió.

Per arrodonir la proposta, l’espai el presideix una rèplica de la deessa Tanit protectora de l’agricultura i la fecunditat, provinent del Jaciment Ibèric de la Font de la Canya, bressol de la vitivinicultura (S. VII-III aC). Restauració: Aida Alarcos.

Contractacions obertes!!! Envieu-me missatges si us interessa programar-la…

imatge | Posted on by | 2 comentaris