ANEM EN COMPTE SI NETEGEM ELS MARGES DE LA CARRETERA…

Al municipi de Subirats (imagino que a altres llocs també) veiem aquestes setmanes unes brigades netejant la vegetació (herbes, branques) de les vores de la carretera. En principi, és una acció lloable per part de les administracions publiques. Però ai las! Què descobrim darrere les males herbes? Sorpreses que preferiríem quedessin amagades. Les nostres vergonyes acumulades: les deixalles llençades per la finestra del cotxe, des de la bici, o fent la passejadeta matinal. Llaunes, bosses patates, paquets de tabac, mocadors de paper, etc. I mireu quina “Panera de Nadal” he creat amb totes aquestes deixalles recollides en quinze minuts de caminada, gràcies a la bossa de plàstic que sempre duc ala butxaca de la jaqueta.
FOTO: Collita de “merda” dels marges de la carretera a Sant Pau d’Ordal. Des del camí de la Creu fins al cementiri. Ara la carretera està neta, a veure si la mantenim. Que som un municipi turístic!!!
Què costa recollir una deixalla del terra? Res. Només oblidar-se de la vergonya i endavant…

IMG_5916 (Copiar)

Publicat dins de Articles opinió, Coses que em passen | Etiquetat com a | Deixa un comentari

MODERNITZEM LES TRADICIONS NADALENQUES?

Qui s’atreveix a innovar a les Cavacades? I si enguany són les REINES MÀGIQUES D’ORIENT les que porten els regals la Nit del 5 de gener? Vinga, que estem al segle XXI!! Només falta posar els ovaris sobre la taula i donar la volta a la visió patriarcal de la religió jueocristiana ( com la resta de religions monoteïstes, clar).

“ En la religió judeocristiana, com en totes les religions patriarcals, Déu és déu i no una deessa, és Pare i no mare, té un Fill i no una filla, els seus atributs són masculins i no femenins, els seus servidors humans són sacerdots i no sacerdotesses, etc, i això ha arribat a sembla la cosa més natural del món”.
Fragment escrit per Emilio Garcia Estébanez, autor del llibre Es cristiano ser mujer?
Ed. Siglo XXI España Editores. 1992.

M’ha vingut al cap el començament del llibre Es cristiano ser mujer? Al fixar-me en els missatges dels Pessebres Vivents com espectacle nadalenc i dels pesebres familiars com a tradició nadalenca i els rols que representen i perpetúen de manera subliminal i subtil.

Observeu els missatges de la veu en off (masculina sempre, clar):

El Jesús estimat per tots els HOMES…
Jesús, que vol comunicar a tots els HOMES de bona voluntat…
Una familia plena d’autoritat i obediència (serà l’autoritat masculina i l’obediència femenina?
– Un fill si jo no tinc marit? (pregunta la verge a l’àngel)
– No tinguis por Maria, tindràs UN FILL i li posarem el nom de Jesús ( i ella res a dir!).
– Sóc l’esclava del Senyor, contesta.
Déu i l’Home s’han trobat en el sí de la verge…
El Senyor Déu serà Rei…
Mireu, mireu, allà dalt, els Reis Mags d’Orient!!

Algunes mares amb qui he parlat, s’han posat les mans al cap només imaginant-se que els Reis d’Orient poguessin ser Reines d’Orient, encara que només fos una Reina i dos Reis per començar. Els sembla que les criatures tindrien un xoc. I jo crec que el xoc el tindrien elles, persones adultes i intel•ligents, a l’adonar-se de com de fàcil i senzill és donar la volta a una explicació de la història religiosa (i l’altra Història també) quan se li veu el llautó, i es descobreixen els missatges subliminals i els explícits sobre la concepció del món, de la familia, la societat, etc.
-És que això és la Història Sagrada i és aíxí com va anar va dos mil anys!
– Com vols canviar-ho ara això?

Però qui ho va escriure? La “història” mai s’escriu ella sola. Hi ha algú, homes fins ara, que han destacat allò que han considerat important per ells, han disfressat el que els ha convingut, han afegit el que els ha semblat i obviat i ignorat el que els feia nosa. I això ho acceptem com la cosa més natural del món, quan és la cosa més cultural del món, artificial i artificiosa, com un conte, vaja… Potser fa dos mil anys va passar alguna cosa exepcional protagonitzada per un home, però d’aquí a fer-ne el nostre model cultural i social, ho trobo exagerat i immadur, i impropi d’una societat que es diu MODERNA.

Què passaria si la verge deixés de ser-ho i presentéssim una jove enamorada que concebeix una criatura amb la seva parella? I si aquesta criatura fos una FILLA? I si la MARE triés el nom e la Filla? I si la Filla fos la Mare de totes les Dones i els Homes de la terra? I si Ella fos la Salvadora i la Reina? I si les seves seguidores fossin Sacerdotesses del mateix rang que els Sacerdots?

Què passaria? Estic convençuda que res de greu. Senzillament, les nenes i els nens, les mares i els pares, les àvies i els avis, etc veurien que un altre món és possible. I la jerarquía eclesiástica que ha viscut del “cuento” durant dos mil anys, s’hauria d’inscriure a les llistes del Servei d’Ocupació o canviar la seva mentalitat i adaptar-se a la nova cosmovisió, on les DONES pareixen sense que cap esperit sant les insemini, on les DONES viuen sense pors, sense cap necessitat de prometre obediència a l’HOME, i on ELLES són les que projecten un nou contracte social on totes les persones hi sortiran guanyant, dones i homes, en qualitat de vida i en igualtat d’oportunitats.

Ho veig així de senzill, n’hi ha que ja s’ho han imaginat…
Només cal fer un primer pas, i un altre, i un altre…gloria fuertes

Publicat dins de Articles opinió, Comunicació, Coses que em passen, Dones, Feminisjme, Ulleres liles, Vivències íntimes | Deixa un comentari

CAPACITATS/ DISCAPACITATS

Les persones amb discapacitat intel•lectual i malatia mental són un exemple a seguir. M’hi he fixat en el dinar de Nadal de la Fundació Mas Albornà. Què fa una persona amb “discapacitat” quan sona la música? Balla. I si la lletra és repetitiva, canta. Sense pensar-s’ho ni un segon. Sense por al ridícul, sense vergonya, sense complexes. Quantes vegades ens quedem assegudes esperant el moment per sortir a la pista, tot i morir-nos de ganes? Quantes vegades se’ns passa el moment pensant si portem la roba adequada o si pensaran que som massa esbojarrades? Per què n’hi ha que necessiten una mica d’alcohol al cos per ballar, si el moviment corporal és una de les expressions humanes més ancestrals i necessàries per una bona salut mental? Què fa una persona amb “discapacitat” quan dina amb persones desconegudes? Es presenta i pregunta: i tu, com et dius? Directament. Sempre amb un somriure, com quan se sent protagonista d’una festa de Nadal, on el personal i la gent que hi col•labora es desviu perquè tot surti bé. Un somriure al veure la gran fideuà o les lioneses per postres, un somriure d’il•lusió i agraïment alhora. La nena i el nen que porten a dintre es manifesta a flor de pell a cada segon, i és llavors quan ens fan de mirall de nosaltres mateixes, persones adultes amb “capacitats” intel•lectuals i mentals, a anys llum d’infant que vàrem ser, i connectat amb l’essència més humana, curiosa, sociable, espontània, salvatge si voleu. Per una banda, silenciem la criatura que portem a dintre i per l’altra, assistim a tallers (i paguem importants quantitats de diners) per fer-la sortir i expressar-se. Les festes del solstici d’hivern són una oportunitat per treure del nostre interior la criatura que mai ha deixar de ser-hi…

Publicat dins de Articles opinió, Comunicació, Coses que em passen | Deixa un comentari

AMB GOSSOS O SENSE?

Sense adonar-nos, ens estem acostumant a la companyia “imposada” dels gossos en nombroses actvitats. Una caminada de Sant Pau d’Ordal a Sant Sadurní, amb gossos en llibertat la majoria dels trams. Quan comentem les molèsties causades, responen que els gossos estan al camp i poden anar deslligats. Una cosa és vostè i el gos, i l’altra vostè, el gos i un grup de gent desconeguda. Quan arriben a Sant Sadurní i veu el cartell amb la prohibició de dur els animals deslligats, el propietari el lliga immediatament. Una reunió a Rellinars de la Coordinadora d’Entitats de Pedra Seca (i el dinar i tot!), amb un gos sota la taula. Quan canvio de lloc pregunten: tens al•lèrgia als gossos? Senzillament responc: prefereixo compartir la taula només amb persones. Una visita a la Fundación Manolo Paz (Castrelo-Rias Baixas) i al jardí d’escultures de l’artista, amb un pastor alemany que et salta a l’esquena quan menys t’ho esperes. Un viatge “submarí” per Subirats amb un gos que et llepa les mans i t’olora els peus. La majoria de la gent riu. A mi, em molesta. Però ningú m’ho ha preguntat. Ni jo m’he queixat tampoc. Però “visto lo visto”, a partir d’ara ens haurem d’acostumar a preguntar: amb gossos o sense? quan fem la inscripció a una activitat, reunió, dinar o visita cultural. Per evitar malentesos de darrera hora, també es podría afegir aquesta informació al cartell publicitari. Si s’informa de la necessitat de portar calçat còmode o aigua, s’hauria d’especificar si és una proposta “amb gossos o sense”. Moltes persones estaríem més tranquil•les. Evidentment, els gossos tenen drets, però les persones també. O ha de ser obligatori viure i conviure amb gossos sense tenir-ne ganes?
Ho sento molt, però algú ho havia de dir.

Publicat dins de Articles opinió | 1 comentari

Rias Baixas. Un petit GRAN viatge.

Camp base: Castrelo, a pocs kilòmetres de Cambados, coneguda com la capital de l’albarinyo. Envoltada de vinyes, plantacions de blat de moro i boscos d’eucaliptus. Amb les platges “temporals” de les Rias, en funció de les marees. Un viatge inesperat, però fet gràcies a la invitació del David,  la meva primera parella lingüística (noviembre 2013). Una familia acollidora i una habitació per mi soleta, amb bany i tot. Rutes per les bodegues, amb vinyes a peu de platja: Lagar de Costa i Albamar, empreses petites i familiars. Rutes dels molins, seguint el curs del riu. Una quinzena de miradors per contemplar les Rias Baixas i les illes: Ons, Cíes, La Toja. La seu de la Fundación Manolo Paz, escultor de la pedra, de fama internacional. Amb platges turístiques com O’Grove o Sanxenxo i més tranquil·les com les de Castrelo. He tastat les sardines, el pop, l’empanada i els musclos. Tot regat amb albarinyo i tinto Barrantes. Amb truita de patates feta amb els ous de les gallines de la casa. Brancellao, mencía, espadeiro (negres) i godello, torrontés, caíño (blancs), varietats autòctones de la zona. Comarca del Salnés (Pontevedra). Darrer dia: passejada per San Vicente do Mar, una clara al xiringuito del Marítim, posta de sol i música en directe. Al costat de la platja amb el David, la Sara i la Nati, el meu grup de “guies locals”. Sóc una privilegiada, en sóc conscient. G-R-À-C-I-E-S!20140823_165915 (Copiar)20140828_154141 (Copiar)

Publicat dins de Activitats recomanades, Coses que em passen, Cultura vinya i vi, ENOTURISME | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Paco Ibáñez i Mario Mas. Caldes d’Estrac. Juliol 2014

Caldes d’Estrac. Em sona però impossible ubicar-la al mapa. Sort en tenim del Mario Mas. El guitarrista del concert del Paco Ibáñez, sap on va gràcies a les indicacions del mòbil. Direcció Granollers, Argentona i desviació a Caldes. I el parc de Munyanyà? Ni flowers. Preguntem a la guardia urbana. Sí, sí, heu de seguir les indicacions de la Fundació Fabra. Més de dues hores pel concert. Cap problema. La Montse i la Rosa tenim converses pendents i amb un copa de cava al Tete-à-tète el temps passa volant.

Mitja hora abans del concert, els jardins del parc Muntanyà es van omplint de persones joves i grans, admiradores i seguidores del Paco Ibáñez. A segona fila estarem bé. El tindrem a prop i podrem fer bones fotos. Les granotes de la bassa comencen a fer-se sentir. Seran protagonistes tota la nit. Doncs per a elles, la primera del repertori. Las ranas en un lago. Abans de cantar-la, una sentencia ferma, la última del poema de l’Arcipreste de Hita: Ser libre e independiente, no es con dinero pagado. Primers aplaudiments. Góngora, Quevedo, Antonio Coral, Lorca, Goytisolo, Nicolás Guillén, León Felipe, Neruda, Alfonsina Estorni. Quina incultura. Quin desconeixement dels poemes musicats per Paco Ibáñez. La majoria del públic canta amb el Paco, menys jo. Però ja he resolt aprovar l’assignatura pendent, i empapar-me dels clàssics sense pressa però sense pausa. Primer tast de Paco Ibáñez a l’Hospitalet fa uns mesos. Segon tast, a Caldes d’Estrac. I tercer, Polinyà ben aviat. I entre concert i concert, revisió dels textos originals. Al web del cantant hi són tots, però en el cas del Federico García Lorca, prefereixo el llibre d’Edicions Cátedra, Poema del cante jondo i Romancero gitano (per començar). Si cada cosa a la vida té el seu moment, el 2014 és l’any de la poesia. Llegida i escoltada. Aliment imprescindible.

- Preciós, oh, preciós! Escoltem d’entre el públic després de Déjame en paz, amor tirano, de Góngora.

Als jardins de Can Muntanyà, amb la llum del dia ja apareix un fil de lluna, i inspira la propera cançó del recital, Canción de la luna, luna, de García Lorca. Pàgina 223 del llibre: Por el cielo va la luna, con un niño de la mano. Amb una copa de cava a la mà, tast entre cançó i cançó. Ulls tancats. Per sentir la unitat: música, vent, flaire del mar, energia lunar, granotes, gavines, el teu organisme i també l’esperit. Consciència de la unicitat. Pau. Ingravidesa. Potser la felicitat. A l’escenari, vivències i records: infantesa, gires, mestres, la mare i el pare, el Che Ghevara. I classes d’euskera. I recomanacions de grans veus femenines, com la rumanesa Maria Tamase (la voz más grande que ha parido la humanidad) o bé l’egípcia Oum Kalthoum. Busqueu-les al YouTube i us emocionaran, aconsella el Paco. Content de veure joves entre el públic, perquè “una juventud que no es rebelde, es como un pozo sin agua”. Públic i Paco Ibáñez, una sola veu. Soldadito boliviano (Nicolás Guillén):

(…) Pero aprenderás seguro,
soldadito boliviano,
que a un hermano no se mata
que no se mata a un hermano
que no se mata a un hermano
soldadito de Bolivia
que no se mata a un hermano (…)

Mitja part. Emocions a flor de pell. Ja hem escoltat el guitarrista Mario Mas. Amb poques notes n’ha tingut prou per posar-se el públic a la butxaca. Sent el flament talment com si hagués nascut a Andalusia. Els peus mai quiets, sempre seguint el ritme. Però el moment més memorable per a nosaltres dues, serà un altre. L’audició de la maqueta de Alazul, el primer disc del Mario Mas compositor, amb el Xavier Mas (el seu pare) entre altres músics. Una fusió d’inspiracions africanes, mediterrànies i orientals. Un viatge del Penedès al Maresme experimentat com un viatge iniciàtic sense temps ni espai. Amb incisos del Mario Mas sobre el procés de composició.

- Vuit anys treballant aquest tema fins que l’he donat per bo, puntualitza.

Segona part, ni llibreta ni apunts. Carpe diem. Exercici de presència conscient. Copa de vi per augmentar el plaer sensorial. Les granotes segueixen cantant. Molt fort.
– Jo diría que són gripaus, puntualitza el Mario com a biòleg que és.

- Andaluces de Jaén. Ya no sé cantarla solo. Dale Mario!

(…) Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos (…)

El poeta inmortal, sempre present. Sobre la importància de la reivindicació de la cultura, Lorca va dir: “No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social” (Alocución al pueblo de Fuentevaqueros, pronunciada per Garcia Lorca en la inauguració de la primera biblioteca del seu poble. Setembre 1931). I tan vigent avui…

I encara, després del concert, la VIDA ens dóna un REGAL. Compartim sopar amb els músics i el seu equip. Però això ja és una altra història…

Un dia per recordar tota la vida. Gràcies Paco Ibáñez i Mario Mas, per aquesta lliçó d’humanitat, senzillesa, saviesa, amistat, generositat i amor a la poesia i la música…

(…) La vida es lucha despiadada
nadie te ayuda, así no más,
y si tú solo no adelantas,
te irán dejando atrás, atrás.
¡Anda muchacho y dale duro!
La tierra toda, el sol y el mar,
son para aquellos que han sabido,
sentarse sobre los demás.

Me lo decía mi abuelito,
me lo decía mi papá,
me lo dijeron muchas veces
y lo he olvidado siempre más(…)

José Agustín Goytisolo

P.D. Encantada d’haver-te conegut, Anita! Els teus 86 anys de vida i la teva energia i dedicació venent els discos del Paco Ibáñez als seus concerts, són dignes d’admiració!

Publicat dins de Activitats recomanades, Articles opinió, Comunicació, Coses que em passen | Etiquetat com a , | 3 comentaris

EL CAMÍ S’ENTÉN MILLOR CAMINANT I LA SEGARRA HISTÒRICA, TAMBÉ…

IMG_2523 (Copiar)Jorba em recordarà per sempre més l’inici i el final de la primera vivència d’El Camí. Per què m’hi vaig apuntar? Per saldar dos deutes pendents: conèixer la Segarra Històrica des del sentiment de la gent i entendre millor la filosofia d’El Camí, l’artèria de connexió dels Països Catalans. Divendres al matí, m’aturo a l’estació dels FFCC d’Igualada a recollir l’Anna del Maestrat per esmorzar a Jorba abans de la trobada amb el grup. Compartim taula amb l’Arcadi de Corbera del Llobregat, l’Olga d’Alella i l’Eli de Barcelona. La brasa encesa del bar convida a demanar una butifarra amb mongetes i un got de vi per agafar forces pel camí. Evidentment, descobrim amistats comunes després dels primers minuts de conversa. Davant l’alberg de Jorba una colla de gent en petits grupets provinents dels racons més diversos: Tous, Argençola, Igualada, Ciutadella, Fraga, Ribera d’Ebre, Torelló, Sant Julià de Vilatorta, Almacelles, Sabadell o Corbera de Llobregat. Jorba-Clariana-Argençola. L’Associació cultural El Trill s’encarrega de rebre’ns i mimar-nos. Ens acompanyen pel camí costerut fins a Argençola mentre ens expliquen projectes, anhels, preocupacions i lluites col•lectives per conservar el seu tresor principal: el patrimoni natural. Algunes samarretes negres de “la quadrilla de l’hort” (http://quadrillahort.wordpress.com, conreen un hort autosuficient).
IMG_2449 (Copiar)
Visitem també gent de la terra amb projectes interessants com la finca familiar agrícola de la Maria i el Josep (www.pepmestre.com, llegums i cereals d’agricultura ecològica,); l’Ecoplanter (www.ecoplanter.info, culinari, aromàtic i medicinal) de la Maite i el Toni; i les plantes aromàtiques de l’Astrid van Ginkel (consultora en espècies vegetals medicinals, alimentàries, veterinàries i cosmètiques). Tenen una cosa en comú: comparteixen amb nosaltres el seu saber. I ho transmeten des del cor a partir de l’experiència. El Josep Mestre defensa el consum de blats antics perquè “no tenen tants cromosomes a l’estructura proteica i els assimilem millor”. El Toni Castillo ens ensenya la Kalanchoe, la planta a qui se li atribueixen propietats curatives contra el càncer. L’Astrid ens acull al seu hort-jardí mentre recull plantes i flors comestibles. Aquesta tarda, masteguem espelta i safrà, mengem flors de rabanissa i tarongina, i aprenem a fer una truita amb pètals de calèndules o boixacs. Al vespre, la gent de’El Trill ens prepara un sopar a base de butifarra amb cigrons de producció ecològica. I per una nit, transformem la sala polivalent de l’ajuntament d’Argençola en una habitació amb vistes panoràmiques i una vintena de persones ajagudes als matalassos (amb dutxa i tot!) i un complert servei d’esmorzar amb cafetera inclosa l’endemà al matí.
IMG_2516 (Copiar)
Dissabte: Argençola-Rocamora-Montargull-Santa Coloma de Queralt
Molins, camps de blat, marges de pedra seca, ermites i masies (algunes dempeus, d’altres abandonades), boscos de pins, pistes forestals i corriols, El Camí se’ns mostra en tota l’esplendor primaveral. L’organització ens facilita la feina amb un cotxe escombra per carregar l’excés de pes de les motxilles, un detall per recordar! El Centre Excursionista de Queralt és el nostre amfitrió a Santa Coloma i ens acull al refugi-local social acondicionat amb moltes hores de treball voluntari, fent-nos sentir Cal Nialet com a casa. El Jaume Martell ens guia per Santa Coloma amb sentit de l’humor i històries, algunes certes i d’altres potser… Coneixem projectes com Santa Coloma en Transició (Transition Towns) per animar la gent a buscar mètodes per reduir l’ús d’energia i a augmentar l’autosuficiència. Un lema del moviment és “Aliments a peu, no aliments a kilòmetres”. La recuperació del conreu del safrà, importantíssim des de l’Edat Mitjana, és un altre dels projectes engrescadors de Sant Coloma de Queralt.
Santa Coloma de Queralt-Les Piles-Conesa-Segura
La Font de Llorac de Les Piles és l’escenari del nostre esmorzar: fruits secs, meló, sucs, taronges i pomes, gentilesa de l’ajuntament. Al poble, un ànec ha fet una exhibició de vol acrobàtic davant la sorpresa del grup reunit a la barana del riu. La grisor del dia puja la intensitat del verd dels camps de cereal i disminueix el cansament acumulat. La capelina i el paraigües, a punt. A l’església de Sant Salvador de Figuerola, la Pilar Calçada ens fa fixar en la flor de la vida esculpida en una pedra. Arribem a Conesa pel camí dels horts i allà el Ramon Tort, regidor de l’ajuntament, ens acompanya en una visita llampec (tenim poc temps) per l’antic forn comunal, l’església i l’escultura Evolució, de la Dolors Comajuncosa a la paret del camí del rec. El Kuicu Mistu s’afegeix a la caminada fins a Segura, on ens acullirà a La Casa Gran, casa seva i seu del Centre Cultural Imaginari. L’Amai ens prepara una paella d’arròs negre. Només falten 4 kilòmetres i un plogim ens obliga a treure capelines i paraigües tenyint de colors la filera de caminaires. A les 3, arribem a Segura. Amai, ja pots tirar l’arròs! Des del mirador de la plaça veiem una vinya jove de syrah i el Platero, el guarà del Kicu Mistu. Deixem el calçat i els mitjons mullats a l’entrada i pugem al menjador. I allà, novament, vivim moments màgics i irrepetibles, indescriptibles i vivificants, amb nous exemples de vides alternatives i creatives que eixamplen el món. Al costat de la meva taula, una porta amb un cartellet de fusta: Cambra Zenobia Cambrubí. Ostres! Ara he oblidat qui va ser! A casa faig una cerca: escriptora i traductora nascuda a Malgrat de Mar l’any 1887, i col•laboradora de Juan Ramon Jiménez, amb qui es va casar.
IMG_2451 (Copiar)
El diari del Camí acabaría aquí, però a la tornada a Jorba el pastisser Jaume Teixé ens pregunta al baixar del minibús: voleu visitar el forn de llenya? I després d’unes mirades de complicitat s’escolta un sí coral i eufòric d’una gent que buscava una excusa per seguir “caminant”! Abans de sortir del forn tastem les galetes ecològiques Blats Art, de pipes i mostassa, elaborades amb farina d’espelta del Josep Mestres. La petita Emma també tasta la xocolata fosa de la mona de Pàsqua que dilluns li comprarà en aquest forn la mare i el pare, la Pilar i el Ricard de Ciutadella. Aquesta familia menorquina, amb la Júlia, el Gerard i el Lluís, ens han ajudat a connectar amb la realitat de la illa, on enlloc poden comprar una estelada! Per això, algú els ofereix la seva de record.

P.D. El tram de la Segarra Històrica està en procés de definició i d’implantació per part de les persones vetlladores dels diferents pobles, però per nosaltres ja existeix i forma part de les nostres vivències. Gràcies, Lluís Planas i Berta Carbonell per l’excellent coordinació! Ho aconseguirem, segur!

Publicat dins de Activitats recomanades, Comunicació, Coses que em passen, El Camí, Excursions, Viatges, Vivències íntimes | 3 comentaris